Infamous Rugby Quotes (8)

                                                             "99-Call"

La recent visita a Barcelona del mite François Pienaar, capità springbok de la Sud-Àfrica campiona a la RWC del 1995 (molts haureu llegit “El Factor Humà” de John Carlin, cosa bastant més profitosa que veure el film “Invictus” de Clint Eastwood, però aquí tot és opinable…) ha posat de manifest l’habilitat que va tenir Madiba per, mitjançant l’esport, confraternitzar masses diametralment oposades. La qüestió no és entrar ara a dirimir si aquells Springboks van fer-ho millor o pitjor, o si per una altra banda, van ser justos vencedors del cetre de Webb Ellis. Sempre planarà la llegenda urbana de si varen ser intoxicats o no els seus rivals —els All Blacks— a les hores prèvies a la disputa de la final al Ellis Park de Johannesbrug, però, el que mai restarà en les tenebres de la història i les interpretacions, va ser la seva reprobable actitut envers els Lions durant la gira del 1974 pel país de l’afortunadament conclús Apartheid (o potser no).

Situem breument l’acció. Els Springboks de l'època eren un equip molt i molt físic, fins al punt que part de les seves argúcies eren precisament jugar per sobre del reglament, és a dir, amb força virulència. Els Lions d’aquell 74 no eren ja un equip qualsevol. Estaven formats amb tècniques d’entrenament pràcticament profesionalitzades i on, per què ens fem una ideia de la seva mentalitat, el seleccionador del combinat de les Home Unions, Mr. Millar, els hi va arengar això: 

“ Farem melés i melés i més melés, fins que esteu fins els collons!! Si volem guanyar aquests fills de puta haurem de passar-los per sobre!”. 

I això és el que van fer durant tots els partits de preparació abans del primer xoc de les sèries. Elevar la melé a un grau sublim. Una sinfonia de vuit homes. I llavors, van començar les sèries.

Tal com era d’esperar, i tal com va avisar els seus jugadors, el capità Lion Willie John McBride, —irlandés i cinquè cop que anava de tour amb els Lions, poca broma senyors meus— els Springboks farien el que fós necessari per guanyar aquella maleïda sèrie. Amb el que els Springboks no hi comptaven era amb la “99-call” ideada pel mateix Willie John al Lions Tour del 1968. Però molts us estareu preguntant…què nassos era la “99-call”?

El capità dels Lions Williw John McBride

Bàsicament parlem de la denominació d’una “jugada” (anotin l’entrecomillat si us plau); però una “jugada” NO als efectes que puguem atribuïr-li avui dia, sinó, tal com el seu nom indica es tractava d’una crida d’emergència. Willie John ho va resumir certerament amb un “one in-all in”. M’explico. Donat que era molt habitual que una banda d’Springboks decidís practicar la boxa amb tú, si t’hi regiraves, qui sospitosament acabava al sin bin eres tú —penseu que els àrbitres no tenien les ajudes tècniques d’avui dia i de vegades allò podía ser veritablement complicat de xiular—, Willie va pensar que en el moment en què hi haguès ball de bastons, es cridaria a “99-call”! (basant-se en el famós número de telèfon d'emergències de l'època) i tot l’equip participaria de la tangana, atacant a l’Springbok més proper com si d’una batalla campal es tractés. Willie teoritzava que l’àrbitre no podria expulsar tot l’equip, com finalment així es va demostrar. El mític JPR Williams, —en defensa seva dir que sempre se n’ha avergonyit d’aquesta acció— va sortir corrents des de mjg camp responent al crit de 99! llençant-se sobre un jugador Springbok. Increïble testimoni gràfic del conegut com un dels partits més violents de la història del rugbi: “La batalla del Boet Erasmus Stadium”. Imatges per cert, que no ens agraden veure al rugbi.

El Lions van guanyar aquella sèrie del 74 amb tres victòries i un empat, potser no sent el paradigma del joc net i l’esportivitat, però de tant en tant no va malament girar el cap mirant endarrere per tenir més clara la mirada cap al futur. És aquest el  motiu d'ubicar el "99-Call" dintre de les "Infamous Quotes" del Comunicador Ovalat.

Salut!