dimarts, 31 de desembre de 2013

diumenge, 29 de desembre de 2013

There was a time...

El rugbi és un esport en continua evolució, i com a tal no s'atura. Però no deixen de ser curioses les imatges que marquen un gran salt en el temps,..i en la técnica. Nous materials més lleugers i resistents, nous rols dels jugadors dins un món súper-professionalitzat, canvis continus de reglament per fer més actractiu i just el joc. Moviment. Evolució.

Te'n adones que el realment important no ha canviat. I això és l'essència del rugbi. Tot continua quasi igual com fa cent anys. No estic dient pas que aixó sia un tret diferencial envers altres esports (o potser si). Podem trobar a la superficíe les arrels dels codis establerts a finals del segle XIX al seu moment fundacional, qui sap si gràcies a la seva longeva travessa amateur. No sé pas dir el què, però m'agrada.

I que duri















divendres, 20 de desembre de 2013

Infamous Rugby Quotes (7)

"Si tenemos que jugar contra Nueva Zelanda, lo explicaré así. Para ganar, los 15 jugadores tendrían que tener diarrea, poner francotiradores alrededor del campo para disparar contra ellos y luego, tenemos que jugar el mejor partido de nuestras vidas ".

Juan Martín Fernández Lobbe.


dijous, 19 de desembre de 2013

El Comunicador Ovalat a Ràdio Castellar

El dimarts passat vaig ser convidat per Ràdio Castellar a parlar sobre el meu blog al programa “BdeBlog” conduït pel Jordi Rius. Van ser quaranta minuts per tractar d’apropar el rugbi a la població de Castellar, mirant de no inserir termes massa tècnics que avorrís als oïdors i a l’hora fer-ho senzill d’entendre pels neófits. Una mica complicat tot plegat, però crec que ens vàrem ensortir! M’hauria agradat explicar més anècdotes però el temps manava i no va ser possible.
Tota una experiència que desitjo compartir amb tots vosaltres…i sigueu benevolents, que ha estat el meu primer cop davant un micròfon. Us deixo l'aùdio del programa. Feu click al programa del 17 de Desembre.


Aprofito per donar les gràcies a Ràdio Castellar. Al Gener tindrem un altre sorpresa!


Salut, rugbi i Bones Festes!

dilluns, 16 de desembre de 2013

Sentència


 
El Comunicador Ovalat no és un blog pensat per comentar l’actualitat esportiva, no és aquesta l’intenció amb la qual va néixer.  Però crec que el va succeir aquest cap de setmana a l’Aimé Giral ben be s’ho val.

Després d’un partit molt seriós dels catalans, i quan tot semblava perdut a falta de pocs minuts pel final l’USAP va poder anotar un try que pintava definitiu per garantir la continuïtat de l’equip occità a la màxima competició continental, la Heineken Cup.

Quan ja s’excedien tres minuts de la fi del temps reglamentari, el jugador de Munster Hanrahan, agafà l’oval a la banda i corrent esperitat davant una defensa catalana completament rígida i bloquejada —com si no acabessin de creure’s que estaven guanyant al tot poderós equip irlandés— va creuar la linia de marca i va esmicolar els somnis i esperances dels del Rosselló. Game Over.

El rugbi no és football, on qualsevol decisió arbitral queda subjecte a l’escarni i al rebuig absolut.  Però qui hagi vist els dos partits contra Munster, que tregui les seves pròpies conclusions. No diré més.

Si, pensan’t-ho bé, sí. TORNAREM.

 Endavant USAP!

dimecres, 11 de desembre de 2013

Emocions


La vida passa. Les coses canvien.  Les formes també. Estic convençut que no hi res més colpidor per un esportista d’elit com defensar de forma oficial el seu país. Sigui aquest gran i potent o el més petit i modest. L’emoció serà la mateixa en ambdós casos. I arriba el moment  de sortir al rectangle de joc per dirimir quin dels dos equips obtindrà la victòria, la conquesta de la glòria esportiva i, perquè no, la nacional.

Camines davant del teu equip pel túnel de vestidors tot comandant la filera de quinze valents disposats a tot. No hi ha mitges tintes. No hi ha terme mig. Aquí no. Ho has de donar tot, per tu, pels teus companys, per la teva federació, per el teu país. La remor dels tacs de les botes és l’única banda sonora que acompanya els 30 soldats en el seu camí cap a la gespa. Webb Ellis, que ets en el cel, santifiquem el teu nom i el que vas fer quan et declarares en rebel·lia tot agafant aquella pilota de football amb les mans per posar-la rere la línea de goal. Fora de les normes establertes.

Trepitges l’herba i aixeques el cap. Les grades són plenes de gom a gom, mig estadi enarbora l’ensenya que també llueixes en el braçal de capità i el cor se t’accelera encara més. És aqui on algunes coses ja han canviat des de temps ençà. Si situem aquesta acció fa uns vint o trenta anys enrere, els jugadors s’abracen en un íntim i petit corró mirant-se els uns als altres mentre canten l’himne.  En canvi ara, assumides certes tradicions futbolístiques, s’alineen tots dos equips de cara al respectable, i on les càmeres de TV capten l’emoció del moment.


Sents la música, s’ericen els cavells i una humitat punyent s’acumula als teus llacrimals. Merda, estic plorant, et dius.

dimecres, 4 de desembre de 2013

Solitud


Molts de nosaltres, per no dir probablement tots, tenim el costum de veure el nostre estimat rugbi per la petita pantalla d’un ordinador, (sempre i quan no es tracti de competicions de major envergadura com el 6 o el 4 Nations, on Canal+ dona bona una cobertura, o encara millor, ens obliga a baixar al pub més pròxim que tingui el curós costum de projectar el sacre joc d’Ellis) amb un streaming de poca qualitat que funciona entrebancadament.  Algunes aïllades sorpreses com l’emissió via Intereconomía de partits de Divisió d’Honor o la més recent d’Espanya vs Japó des del mític Central madrileny per TDP. Solitud enfront l’ordinador, en part mitigada pel sà costum de comentar via Twitter les jugades amb la parròquia rugger, ja sia de Catalunya (Ferran Vital, José Gàmez, Xavier Puig, David Cabrera, Marian Rocher, Marti Gallardo, Eloi Illa, Raul Llimós, Carles Cadirat, Jan Faidit…) o de la resta de l’estat espanyol (Mario Ornat, el blog Tornarugby —el qual ha esdevingut el primer “holding” rugbístic composat pel propi Philblakeway, Angel Luís Carrillo i l’Almirante Benbow—, en Miguel  Moreno, l'Eder Martínez, o Javier Señarís)  on puc dir que hi han doctes aficionats i experts en la matèria. Llavors arriven casualitats. Fa poc he tingut l’ocasió de conèixer un company de la meva empresa a U.K. el qual he pogut saber que és un fan dels London Wasps, cosa que segurament em donarà força  joc per obtenir un bon feedback de què s’està coent a la Premiership anglesa o com a mínim a High Wycombe. M’ha promès convidar-me a unes birres si pujo algún dia per Londres, així doncs Carl, estarem en contacte, que aquestes coses tinc  el costum de no perdonar-les mai.