Emocions

La vida passa. Les coses canvien.  Les formes també. Estic convençut que no hi res més colpidor per un esportista d’elit com defensar de forma oficial el seu país. Sigui aquest gran i potent o el més petit i modest. L’emoció serà la mateixa en ambdós casos. I arriba el moment  de sortir al rectangle de joc per dirimir quin dels dos equips obtindrà la victòria, la conquesta de la glòria esportiva i, perquè no, la nacional.

Camines davant del teu equip pel túnel de vestidors tot comandant la filera de quinze valents disposats a tot. No hi ha mitges tintes. No hi ha terme mig. Aquí no. Ho has de donar tot, per tu, pels teus companys, per la teva federació, per el teu país. La remor dels tacs de les botes és l’única banda sonora que acompanya els 30 soldats en el seu camí cap a la gespa. Webb Ellis, que ets en el cel, santifiquem el teu nom i el que vas fer quan et declarares en rebel·lia tot agafant aquella pilota de football amb les mans per posar-la rere la línea de goal. Fora de les normes establertes.

Trepitges l’herba i aixeques el cap. Les grades són plenes de gom a gom, mig estadi enarbora l’ensenya que també llueixes en el braçal de capità i el cor se t’accelera encara més. És aqui on algunes coses ja han canviat des de temps ençà. Si situem aquesta acció fa uns vint o trenta anys enrere, els jugadors s’abracen en un íntim i petit corró mirant-se els uns als altres mentre canten l’himne.  En canvi ara, assumides certes tradicions futbolístiques, s’alineen tots dos equips de cara al respectable, i on les càmeres de TV capten l’emoció del moment.

Sents la música, s’ericen els cavells i una humitat punyent s’acumula als teus llacrimals. Merda, estic plorant, et dius.