dissabte, 27 d’abril de 2013

Infamous Rugby Quotes (3)

"I thought I would have a quiet pint … and about 17 
noisy ones"

Gareth Chilcott (1993), després de jugar el seu últim partit amb Bath Rugby.



dijous, 25 d’abril de 2013

Pelegrinatge



Ja fa uns dies que tenim publicat el calendari del VI Nacions de l’any vinent i del 2015, any de RWC, per més senyes. Per a mi será un any especial, i ès què, per primera vegada, les meves posaderes aniràn a petar a una de les cadires verdes del mític Twickers, què amb comptes d’anomenar-ho “La Catedral” digue’m-li de forma més adecuada el RFU Headquaters.



Un dels aventatges del millor torneig esportiu del món ès la gran previsió de dates de les que  sempre fa gala l’organització. Aixó permet, per a pobres assalariats com jo, planificar-ho amb temps, anar a comprar un porquet de fang i fer caixa (i faixa) per els costos que la peregrinació comportarà. En el meu cas, l’elecció del partit en qüestió no va ser gens difícil i no és altre que el magnífic encontre entre els quinzes de La Rosa i El Trèbol.
Sí, ja ho sé. Les meves preferències irish em fan anar a territorio comanche, però logísticament és el que em va millor sense cap mena de dubte. Un viatge a Dublín em complica l’agenda de conciliació familiar —els que sou pares ja sabéu de què us parlo—, i la City facilita enormement les coses. AIxó si, pensó anar amb la meva estimada elàstica de l’equip de l’Illa Meragda, que per sort les tribus que habiten els temples de la Rugby Union disten un món dels bàrbars balompèdics que es van independitzar —ara que aquest terme és en boca de tothom—de la nostre estimada Rugby Football. Només cal veure un partit per verificar que la barreja de colors verd i blanc ès cromàticament perceptible a ulls de l’aficionat televident. Una altre cosa serà profanar Twickenham, però aquets paios no creuen habitualment el Saint George’s Channel per fer turisme a Londres. No sè si m’entenen.
En qualsevol cas, espero gaudir d’una jornada rugger con Déu mana en companyonia del meu sofert amic Xavi (la teva dona i la meva deuen ser santes ja) amb el qual anem cremant etapes, anant pas a pas fins poder omplir la cartilla que qualsevol pelegrí del rugby hauria de tenir completament segellada.
Falta molt encara, però anem descomptant els dies amb impaciencia. Prometo cróniques vàries, senyors

Twickenham West Gate

diumenge, 21 d’abril de 2013

Futur assegurat!



El XV de La Ginesta és el Campió!
Què volen que els hi digui. Sencillament orgull gens disimulat. La feina bén feta desde la base, com no podía ser d'un altre forma parlant de clubs catalans (i valencians, madrilenys, vascongats, etc...).
L'altre cap de setmana, i aprofitant un petit parèntesi familiar –quan la meva  prole pugui sotmetre's a les visicituts del rectagle d'Ellis, les visities sovintejaràn– vaig fer una escapadeta a Sant Cugat, donat que em queda bastant més a prop que no pas la capital catalana i ja no diguem Sant Boi. Amb un dia radiant de sol i jo, amb ganes de veure bon rugby, prenc la difícil decissió de pujar al meut cotxe i dirigir-me cap a l'esmentada població vallesana per gaudir en directe del Campionat d'Espanya. Més concretament el de S16. Espero que s'hagi captat la ironía.
Al arribar i un cop aparcat el cotxe, una primera sorpresa. Una furgoneta de l'Stade Toulousain aparcada als voltants del recinte esportiu. Comencem bé, llavors.

La matinal promet!

Un cop dintre la visió es d'alló més alentadora. Jovent cap amunt i avall. No tant jovent cap amunt i avall. Gran presència d'aficionats a l'esport de la pilota de forma extranya què, plegats a les grades, es barrejen pares, jugadors, aficionats i tècnics del Rugby Sant Cugat degudament identificats. Prenc posició després d'anar a comprar una cerveceseta fresca –kit de supervivència per veure un partit de rugbi XV– i començo a copsar les evolucions de la final del torneig a disputar entre Catalunya i la Comunitat Valenciana. No entrarè a analitzar el partit, donat que aquest blog mai ha portat aquesta direcció, però en línees generals dir que València va aprofitar molt bé les seves ocasions amb uns atacs ràpids i bén trenats, i que el XV de la Ginesta, amb una possesió de pilota major i anant de menys a més, finalment va poder alçar-se amb el títol estatal.
Lamentar que, a les postreres jugades del match, un nano de l'equip de València va patir el que semblava una greu lesió –crec que es va trencar el tormell o la cama–. Els meus ànims i et desitjo des de aquí una pronta recuperació nano!
En qualsevol cas, clima de germanor. I espectacular el nivell exhibit per tots. Però permeteu-me un petit incís per felicitar directament als que hi treballen amb el rugbi català de base. La Ginesta creixerà forta!

Felicitar des de aquí als equips que integraren la selecció catalana S16: U.E Sant Boiana, C.R. Sant Cugat, Gótics R.C., BUC-UBAE, ARPN, R.C. L'Hospitalet, el C.R. Tarragona i el C.R. Sitges. Sense volsaltres res d'aixó es posible!

Enllaç del resum del partit (via Mariano Pérez)


dijous, 18 d’abril de 2013

Quan no érem números


Molts de vosaltres haureu vist algún partit dels Leicester Tigers. La seva samarreta, juntament amb la dels Harlequins, és de les més cridaneres del món oval. Potser també alguns de volsatres us haureu fixat en un petit detall subtil de l’elàstica atigrada. La presencia d’una lletra de l’alfabet just a sobre de l’escut del tigre rugent. Què és aquesta lletra? Què significa?

Samarretes conmemoratives que els Tigers lluiren vs els All Blacks

La lletra present sobre l’escut serveix per identificar el jugador i la seva posició al terreny de joc. Per exemple, a la foto adjuntada més avall de’n Toby Flood, podem presenciar una J. Tots sabem –i si no, doncs ara ho sabreu– que Toby és un fly-half. ¿On apareix la lletra J a la paraula fly-half?. Enlloc, óbviament. Peró ara bé, compteu la posició que ocupa la J al nostre alfabet i obtindreu com a resultat el número 10, que és el dorsal dels apertures.

Toby Flood
Ara proveu amb la resta dels jugadors de Tigers i comprobareu que les lletres que llueixen al pit quadren amb el número del dorsal que porten a l’esquena.
Hi ha cap mena d’explicació per aquest fet diferencial? Efectivament si que n’hi ha. Ens hem de remuntar als primerencs anys de l’entitat quan els jugadors només portaven a l’esquena una lletra en comptes del típic número actual. Tant mateix hi ha un altre club que també identificava els seus jugadors amb lletres, sent aquest Bristol. Aquest últim equip, a més, té la particularitat de fer servir l’alfabet de forma inversa als tigres, és a dir, li dona al pilier el dorsal que Leicester li dona al seu fullback. Funny things.
La Premiership, per facilitar la identificació dels jugadors al públic assitent a l’estadi, va prohibir aquesta tipología d’identificació en favor dels actuals números. Leicester Tigers, volent mantenir la fidelitat als seus orígens, va decidir posar a un lloc bén visible la lletra corresponent a cada jugador malgrat la prohibició. Va escollir la zona que concentra el sentiment. L’escut sobre el cor.  
La Premiership també té uns altres equips que podríem qualificar de supersticiosos, com és el cas de Bath Rugby -–a la seva era amateur– o Richmond. En aquest cas no feien servir el dorsal 13, i per tant exteníen el XV titular fins el número 16 del seu fullback. Ja us podeu imaginar perquè!
Hi ha un cas malhauradament més trist i fonamentat, que és el del West Harlepool que va retirar el dorsal número 5 en memoria de John How, mort per atac de cor durant la disputa d’un partit de lliga el 1994.

Podríem dir que els jugadors de Leicester Tigers mai han sigut números pel seu club!

Salut, rugby and beer senyors.





dissabte, 13 d’abril de 2013

El legendari penalty de Thorburn


L'àrbitre ha xiulat penalty. Paul Thorburn s'apropa a la posició on ha estat comesa l'infracció del escocesos i recull l'oval del terreny de joc què, completament desfet ja a les acaballes del partit, pateix les inclemències dels Febrers de Cardiff.


Paul mira cap a les grades del Arms Park, plenes de gom a gom per gaudir del partit del V Nations que els enfronta al XV del Card.  Baixa la mirada cap a la pilota i des de 'aquesta, torna a aixecar-la cap a la zona de marca rival. Impossible. Dec estar situat a 60 metres com a mínim. El cor batega fort dintre del cos del fullback gal·les. Què dimonis, pensa. Mira al referee i solicita el xut a pals. Es llavors quan la grada enmudeix al compendre la magnitut del moment. Un xut a pals com mai ningú havia provat abans i que aquell dorsal 15 es decideix a executar. There's no way back, pensa Paul. Amb un parell de cops de taló fa un forat a la gespa per ubicar l'oval en posició vertical. S'ajup i s'ajuda de la gespa despressa per mantenir-la bén inclinada. Fa fred i s'aixuga la suor de la cara amb la màniga vermella tot donant sis pasos enrera. Tindrè que picar-la molt fort, es motiva el jove Thorburn. La grada és expectant a l'inici de la galopada del seu kicker. I allà va. Sis pasos endavant a tota màquina i es produeix l'impacte sobre la ovalada pilota. Giravolta endemoniada per l'aire humit, directe cap el pal esquerra del la H hibernia. No pot ser pensa Paul, no pot anar a petar contra el pal! Però la pilota pasa a escasos milímetres d'aquest i entre ambdós pals. Els jutjes aixequen banderes a l'aire i Arms Park enbogeix. Paul Thorburn aixeca el braços mentre és felicitat per el petit R. Jones, el seu scrum-half. Gal·les doblega una Escócia que al final del torneig compartiría el trofeu amb França.

Quina màgia la d'aquest moment, narrat per el mític Bill McLaren.



Respectem als xutadors rivals, caballers.

dimecres, 10 d’abril de 2013

Requiem for the scrum

The scrum is dead. Estem asistint a la mort de la fase estàtica per excel.lència del rugby?. Aquella en què es dirimeix el destí de l’oval entre els homes que componen el pack. Si es fixen vostès en qualsevol partit de rugby —en major grau els partits entre profesionals—, la melé ha esdevingut una mena de refugi picaresc tot escudant-se en parabéns sobre la seguretat dels integrants de l’agrupació, i més concretament sobre els membres de la primera línea sobre els quals recau la major part dels riscos.

Els hi recomano a vostès un excercici d’anàlisi d’aquesta fase del joc. Obrin una cervesa, preferiblement Guinness per allò de les litúrgies, prenguin seient i possin la TV o l’ordinador per veure qualsevol partit de rugby. Recomptin cuantes melés són xiulades i, d’aquestes, en quantes es dona el momentum que la pilota surti jugada per el mig de melé o aixecada per el número 8 —únic component del pack autoritzat a aixecar la pilota del terra— a la sortida del laberint de cames. Segurament els percentatges serán paupérrims. Llavors, si la principal funció de la melé és la de donar novament sortida al joc en ares de la disputa “neutra” —entrecomillat ad hoc—de la pilota, de que serveix llavors?
Quan em refereixo, i és la meva opinió, a que el scrummaging està en perill d’extinció ens hem de remetre a temps quasi pretèrits per observar tota la seva esència i valor de disputa. Primeres línees disposades per la batalla, piliers que feien honor al seu nom i funció, un hooker que podía disputar la possesió a la introducció del rival, pilotes que sortíen al peu de l’últim home de la formació mentre s’avançaven uns metres que podíen esdevenir clau. Tot aixó ha mort. Que trobem ara en un scrum? Primeres que forcen el col·lapse del pack, mitjos de melé que ignoren (auspiciats per l’àrbrit) la línea mitja imaginària sobre la qual han de donar entrada a la pilota dins l’agrupació qué, amb una descarada entrada de l’oval en diagonal, ignoren els seus primeres passant-la directament a la segona línea (que nassos pot disputar el talonador de l’equip rival?), primera línea avançada abans dels señal acústic per forçar la penalitat en llocs desfavorables al xutador, etc…La picaresca ha fet acte de presència en aquest ancià esport de la mà de la melé i la tolerància arbitral. La formació més plàstica d’aquest joc s’ha convertit en una eïna per aconseguir penalitats i no per la finalitat  per la qual va ser ideada, que va ser (i és) reiniciar el joc novament i donar opció al rival a recuperar la possesió de l’oval.
La modificació del reglament de la IRB per la reducció dels tempos en melé (passant de quatre a només tres) ja per se implicita riscos majors. El col·lapse del scrum propicía que la primera línea doni de cara al terra (gespa en el millor dels casos), amb uns magnífics 800 kgs de mitja sobre les seves cervicals. És clar, res que no siguin capaços de suportar qualsevols jugadors que es dignin a ser anomenats “davanters”. Com apunt personal, mencionar que la tecnología de la indumentària rugger col·labora en la dificultat del bon devenir de la vida al pack. Les actuals samarretes “arrapades” i de material lliscant, dificulten encara més la funció de tracció al pilier oponent.
Destaco del passat 6 Nacions un equip que ha fet d’això un art, i no és un pas un altre que el flamant bi-campió; Gal·les. Quedi dit en primer lloc que els seus llaurers no es fonamenten en aixó, si no amb un joc eléctric i vistós, peró acompanyat d’altres “habilitats”. El polémic encontre que van dirimir a Murrayfield contra els veïns hibernis va ser el paradigma de la scrummaging picaresque. No en và, em declaro fervent admirador de les declaracions post-partit del seleccionador del XV del Card, Mr.Johnson:
 Jo, com a entrenador, no penso dir-li als meus homes que es llencin a terra a les melés com si fosin futbolistes. No vull fer una cosa com aquesta. Els hi diré que no som el suficientement bons; i si no ho som, no ho som. Però no vull demanar-ls’hi que facin trampes. Aixó no.”
Fins quan la representació d’aquesta tragicomèdia?. Desconec si vostés abraçen la religió del pescador, però en qualsevol cas els hi demano un favor. Preguin per el retorn de la melé.

diumenge, 7 d’abril de 2013

Infamous Rugby Quotes (2)


"The advantage law is the best law in rugby, because it lets you ignore all the others for the good of the game".

Derek Robinson




divendres, 5 d’abril de 2013

The Varsity Rugby Match



Quan parlem de les universitats d'Oxford i Cambridge a tots se'ns ve al cap la paraula "rivalitat". I quan aquesta idea es presenta, automàticament la majoria de nosaltres amb una mica de cultura esportiva, pensem en "The Boat Race", la regata de rems que es disputa al Tàmesis cada any des de el 1829. Doncs bé senyors, vull que a partir d'ara asociin el nom d'aquestes dues entitats centàries també amb el rugby.
 Escut de Cambridge
Escut d'Oxford   

Ambdues universitats, un cop l'any a l'igual que amb l'afamada cursa de rems, s'enfronten a Twickenham al conegut com Varsity Rugby Match. El primer partit que es jugà va ser ni més ni menys que a l'any 1872. Els meus estimats amics anglesos són uns fervents i devots amants de la litúrgia i les tradicions i tant és així com que des de ençà, el partit es disputa ­–excepte en comptades ocasions com les dues Grans Guerres– el segon dimarts de Desembre, tot i que haig de dir que els últims partits els han jugat en dijous.
S'han disputat llavors 131 partits en total, amb un marcador final favorable a Cambridge per 61 victóries envers les 56 d'Oxford. Afegim-hi els 14 empats perqué ens quadrin els comptes.

Aquest Varsity Rugby Match és una oda a la competitivitat, no en và, és molt normal que a cada partit hi hagin balls de bastons. Aquest magnífic vídeo reflexa tota la força d'aquest especial encontre.




Per aquests joves que practiquen el rugby de forma amateur i, no ens oblidem, són allà per estudiar i obtenir llicéncia en les més àrdues àrees del coneixement humà, imagineu-vos que deu significar trepitjar una de les catedrals del rugby mundial per jugar un partit d'aquestes característiques. Penseu-ho per un moment.
Així doncs, quan siguin vostés preguntats per la regata entre Oxford i Cambridge, expliquin que vostés es miren The Battle Of the Blues. El trobem bastant més atractiu.