dilluns, 5 de maig de 2014

Défaite



Défaite. Desfeta. La USAP de Perpinyà —mai hauria imaginat haver d’escriure un post com aquest—, ha consumat el descens a la ProD2 (segona divisió del rugbi francés). Podriem parlar de què els arlequinats van fer un partit força seriòs a l’estadi més complicat del TOP14 del moment, el Marcel Michelin. No en và, feia 70 partits (71 ja) en que Clarmont no cedeix a la derrota. Ni que Oyonnax, renquejant i a ensopegades, jornada rere jornada va anar salvant situacions crítiques sobre la botzina les quals mai van ser profitosses per la USAP. Però això, ai amics, comporta mirar-nos el melic. No n’haviem d’haver passat mai a dependre’n de ningú i la situació se’ns va girar en contra. Metafísca i tal.

A nivell nostre, dels aficionats, comporta la resignació de veure desfilar per l’Aimé Giral equips de categoria més minsa. Comporta la resignació de veure desfilar cap altres equips TOP14 les poques figures que ens queden a l’equip (Guirado, Hook¿?). Comporta la pèrdua mil·lionària d’ingresos per drets de televisió i publicitat i tot un seguit d’etcéteres força desagradables.

El que a nivell aficionat, novament, no ha comportar cap mena de resignació, (ens el contrari!) és assenyalar als responsables. I jo, particularment, ja no miro cap a la gespa, sinò cap a la grada, i més concretament cap a la llotja. Aquest problema no ha estat flor d’un dia, sinò ha estat el resultat d’un procès engegat pràcticament des de el moment en què vàrem aixecar El Planxot a L’Stade de France.

 "La maleïda espiral cap a la professionalització extrema, s’ha engolit el nostre equip".

Molts sommiaven que amb l’arribada de Rivière —aquest nom de prostíbul no podía portar-ne cap de bona implícitament—es contruiria un potent equip, amb noms de gran ressó internacional que finalment mai es van produïr. Tot plegat una il·lusió, ja que els seus milions res poden fer contra el potencial de Boudjellal. La maleïda espiral cap a la professionalització extrema, s’ha engolit el nostre equip. No hem estat a l’alçada dels nous temps. Però el més sagnant ha estat la pèrdua de catalanitat a la que Rivière va sotmetre el club. La marxa de Nicolas Mas, de Porical i la de Guirado van obrit l’inici de la desacatalnització del vestidor usapista. Aquell vaixell tant nostre que de tantes i tantes ens va fer surar sans i estalvis... Trista carta de presentació per aquest alcaldable a governar Perpinyà que sense cap mena de dubte va voler fer-se servir de la nostra entitat pel llençament polític personal. Un mínim d’orgull i dignitat per part seva hauria derivat en la seva dimissió inminent, minuts desprès de la consumació del descens.


Pensem com ho fan els liberals. Les crisis se solucionen per si mateixes a base de la pròpia dinàmica dels mercats. La meva lectura és que, apart de la presumible desbandada de jugadors de categoría, la USAP haurà de recòrrer a un escenari de la qual és pràcticament la millor del rugbi francés. La seva pedrera. El moment ideal per donar minuts i experiència als joves jugadors que hi militen sense la monstruosa pressència dels súper-pro de Toulon, Stade Français, Clermont, etc. Maduraran per l’assalt al TOP14. Agafem-nos-ho amb calma, això comportarà temps i certs sacrificis. Fem-ho bén fet. Els jugadors que no es preocupin, perquè nosaltres, l’afició, allà hi serem! 

TORNAREM!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada