diumenge, 31 de març de 2013

Infamous Rugby Quotes


"In 1823, William Webb Ellis first picked up the ball in his arms and ran with it. And for the next 156 years forwards have been trying to work out why."

Sir Tasker Watkings


dijous, 28 de març de 2013

Omnes Honorate


Enniskillen, Irlanda del Nord. Al Portora Royal School, una escola on vàren estudiar entre d'altres, literats com Oscar Wilde i el Nobel Samuel Beckett, es pot llegir a l'escut que hi ha present al portal d'entrada "Omnes Honorate", és a dir, Honora-ho Tot.


Portoral Royal School, Irlanda del Nord

Emily Valentine, filla d'un dels mestres de la Portora Royal School, era una nena irlandesa –10 anys– que acostumava a presenciar els partits d'aquell nou esport anomenat Rugby Football desde el lineout. Ella va esdevenir l'any 1887, amb tota segurat, la primera dona al món en jugar a rugby.

                                                                       Emily Valentine ja en edat adulta

Quan dic amb tota seguretat es perqué es van fer públiques fa no gaire les memóries de l'Emily on narra el que textualment passo a traduïr-vos:

Estimava el Rugby Football. Volia fer quelcom més que xutar sola la pilota, que xutar entre els pals a pilota parada o amb un drop. La meva gran ambició era poder  jugar un partit de veritat i anotar un try. Veia els partits desde la linia de touch d'aquell fred i humit camp de Enniskillen, estudiava el joc, m'enprenyava quan la meva banda perdía una pilota o quan no podiem fer un goal [...]. Ja coneixía les regles. Per fi va arribar la meva oportunitat. Em van pasar la pilota –encara puc sentir el tacte i la olor del humit cuir i veure les llaçades que la tancaven–, la vaig agafar bén fort i vaig córrer tot esquivant els nois, però tenia tantes ganes d'anotar aquell try que no la vaig voler passar –potser ho hauría d'haver fet– . Vaig seguir corrent encara més quan va aparèixer un noi corrent cap a mi, el vaig esquivar –ho havia fet!– i ja quasi sense alé, amb el meu cor bategant fort i els genolls tremolossos, vaig continuar. Sí, ho havia fet. Un últim esforç  i vaig poder tocar terra, just a la línia de marca. Vaig romandre estirada a la gespa una estona més cap per baix".


Tots sabem de les dificultats que han trobat les dones per obrir-se pas en esports tradicionalment masculins com el rugby o el football, no en và, quasi cent anys més tard, al 1990, Irlanda va formar el primer club de rugby femení.


La vida és per els pioners, per tots aquells i aquelles que en algún moment de les seves vides decideixen trencar les normes per demostrar que ho podem fer. Emily ho va fer. Potser l'escut de la Portora Royal School hauria de canviar el seu lema per: "Omnes Honorate. And Women, indeed".




dissabte, 23 de març de 2013

Basil Maclear. El millor try d'Irlanda.


Ypres, Flandes. Primera Guerra Mundial. És el 24 de Maig de 1915 i un cop acabada la batalla que ha confrontat les tropes aliades envers les alemanes, jeu mort al terra un jove anglés de només trenta cuatre anys. Ha donat la seva vida en acte de servei, com tantes i tantes vegades havia fet ja abans als rugby fields, però amb un final diferent. Va néixer anglés, però gràcies al rugby va morir com a irlandés. Aquell jove no semblava gaire diferent a la resta d'homes caiguts en combat aquell dia, però, allà, descansava per la eternitat el que fora considerat com el primer jugador de la selecció d'Irlanda mort a la WWI. El seu nom era Basil Maclear.

                                             Basil Maclear

El més jove de cinc germans –tres d'ells morts també a la Gran Guerra–, va néixer a Portsmouth el 1881, peró tota la seva família provenia de Newtownstewart, un petit poble de l'Ulster.
Durant els seus anys d'estudiant a Bedford va destacar com un prodigi de la natura pel que feia a la pràctica d'esports com l'atletisme, el cricket i, obviament, el rugby football, cosa que li va valdre el sobrenom entre tots els seus companys estudiants de "Shiner" (Brillant).
Es parla que feia vora el metre vuitant-cinc i pesava uns noranta kilos –6 feet and 14 stones–. Un físic magnificient per aquest esport, on combinava una velocitat escalofriant, tant mortífer en atac com contundent en defensa. Als seus inicis va jugar com a davanter per després pasar-se als tres quarts, on allà acabar jugant de centre i com a wing, respectivament.
La seva carrera com a jugador es va iniciar al, Blacheath FC, on passà al Cork County, per anar després al Monkstown Football, i acabar a Munster tot sumant-hi onze caps amb Irlanda. Perquè amb Irlanda i no amb Anglaterra si era anglés? La seva história va canviar quan les autoritats de la English Rugby Union, malgrat algunes recomanacions per què es presentés a uns trials per optar a poder vestir la Rosa al pit, va ser refusat per "no ser suficientment bó" segons els informes. Aquells pobres desventurats fills de la Pérfida Albió, no es van adonar del jugador que teníen al davant que, llavors i gràcies a la seva ascendéncia irlandesa, va ser acollit a la família del Trèbol el 1905. Aconseguiría derrotar tres cops els anglesos, per el seu propi escarni. Amb el XV irlandés va arribar a jugar partits oficials contra Gal·les, Escócia, Anglaterra, Nova Zelanda (on ja començaven a ser coneguts com All Blacks) i Sud-Africa.
Amant de la litúrgia rugbística, la seva impronta no passava mai desapercebuda. Samarreta verda, pantalons curts bén blancs, cabell ros pantinat amb disciplinada ratlla, i un bigoti molt dens i poblat. Maclear feia ús com a tret diferencial i característic de jugar amb guants blancs, fet que li aportava un toc de distinció senyorial.


Molts parlen de Maclear com el responsable del millor try de la história d'Irlanda. Tot va succeïr al Balmoral Ground de Belfast, enfrontant-se a Sud-Africa. Anant al darrere en el marcador i, a poc d'acabar el partit, Maclear va iniciar una brutal cursa des de la seva própia marca de 25 amb l'oval sota el braç, escapan't-se de tota mena de tackles executant brutals hands off per aconseguir deixar la pilota amb el·legància a la zona de marca rival. Try. La grada del Balmoral es tornà boja i no va parar d'aplaudir-lo ni quan l'apertura J.C. Parke va xutar a pals la transfromació que podia donar la victória final. Parke falla i Irlanda perd. Peró la masa encara enbogida de Belfast no para d'aclamar al séu nou Déu.

Imatge del XV irish convocat per enfrontar-se el 1906 amb Sud-Africa. Maclear és el tercer per la dreta, entre els homes de'n peus.


La Gran Guerra estalla i, tot i que Irlanda no és obligada a sacrificar els seus fills per la causa, el codi d'honor de Maclear l'obliga a allistar-s'hi. Allà es trobaría amb seu destí, que no va ser un altre que morir per el seu pais a la Guerra i pasar a la história d'aquest preciós esport.


dilluns, 18 de març de 2013

L'aristocràtic del rugby


La melé cau a terra. El colosal home de 185 cms i 117 kgs que porta el número 1 a l'esquena és l'últim en aixecar-se. La samarreta que llueix porta al pit l'escut de la Federazione Italiana Rugby. Aquest home té una luxació d'espatlla, peró no dirà res als fisios fins que hagi sortit del rectangle d'Ellis. Per ell, les lesions son trivials i conseqüència directa de l'hombria que enfronta els trenta homes que disputen l'oval. Es sicilià, i porta sang noble a les seves venes, no en và es conegut també com "Il Barone". El seu nom, Andrea Lo Cicero.

                    Lo Cicero al 6 Nacions enfront Anglaterra el Febrer de 2011.

Crec que res pot definir millor al gran pilier transalpí que l'inici de la seva autobiografía:
"Cincuanta-cinc punts al cap, dels cuals només vint-i-un a l'orella esquerra. Sis dits trencats. Quatre costelles. Un colze. Espatlles luxades a voluntat i una clavícula trencada. Diversos esguinçs i un lligament lateral de genoll trencat, junt a una sub-luxació del mateix genoll. Sortides del terreny de joc per lesió: zero".
Al pasat partit del torneig del VI Nations envers els celtes de l'Illa Maragda –partit que per disgust d'un servidor va guanyar Itàlia– va esdevenir al sortir plorant de la gespa de l'Olímpico di Roma el jugador amb més caps de l'Azzura amb 103 presències internacionals.
A nivell de clubs els més destacats on ha jugat són dos equips del TOP 14, Stade Toulousain i Racing Metro, on milita encara. Apart de les esmentades caps azzuri, també hem de destacar un parell de convocatóries amb el Barbarians.


Com a bon italià doncs ja us ho podeu imaginar...amant de les dones, el bon vi de la Toscana, la pasta i les motos i cotxes clàssics (especialment de les motos, a les quals és un gran aficionat), i del bón vestir. En canvi, home de grans valors, mai ha volgut donar notorietat per exemple a la seva vinculació amb UNICEF envers els nens més desfavorits de tot el món. Com a curiositat, esmentar la seva gran admiració per un català universal, Dalí, i quasi més que per les seves pintures, per els seus peculiars bigotis.

                                          Andrea Lo Cicero, tot un dandy.

D'una força brutal, contribueix a fer de la melé italiana la més efectiva del VI Nations d'enguany, on han guanyat el 90% a les quals han tingut dret d'introducció. Per mostra de la seva força, aquí el podeu veure aixecant un pes de 260 kgs. durant un entrenament amb la selecció:


Defensor a ultrança dels valors que fan gran un esport com el rugbi, ens deixa orfes d'aristrocàcia.

















Grazie Mile Barone. Ci vediamo.

dimarts, 12 de març de 2013

Quan la Calcutta Cup va esdevenir pilota


El rugbi és un esport on afortunadament en gaudim més d'anécdotes bones que no pas de dolentes. El cas que paso a explicar-vos és una d'aquelles que podriem qualificar de curioses. Voleu saber que va succeïr la nit del 5 de Març de 1988 a Edinburgh? Si la resposta és afirmativa, continuin llegint senyors meus.

Parlem del partit de V Nations que van disputar al gloriós Murrayfield el Card envers la Rosa. El partit va acabar amb derrota hibernia per 6 a 9, cosa malhauradament habitual per escarni d'un servidor. Com volts de vosaltres sabeu, paral·lelament al Torneig del V Nations (VI desde el 2000), es disputen Copes paralel·les d'antiquísims origens. En el cas de la confrontació entre els gaiters productors del meu whisky favorit, –Glenfiddich 12 years, (Oh Lord...)– i els pirates que es dedicaven a asaltar indiscriminadament els galeons espanyols carregats d'or del Nou Món, es disputa l'anomendada Calcutta Cup desde l'any 1879.
Aquest trofeu és, en la meva opinió, un dels més bonics juntament amb la Copa Webb Ellis i la Jules Rimet del football. L'orginal va ser manufacturada per un esculptor de la India (colònia britànica fins el 1947), on tres serps cobra custodien el seu interior, coronada amb un petit elefant i tallada amb magnífiques fil·ligranes. Una "petita" gran obra d'art de 45 cms d'alçada.

                                                                            La Calcutta Cup original

I és aquí on vaig a petar. Acabat el partit i molt probablement bén fartonets de súc de cibada dels Highlands, dos jugadors de cada XV, el número 8 anglés Dean Richards i el flanker escocés John Jeffrey, van decidir baixar per la Princess Street d'Edingburgh amb la Calcutta Cup reencarnada en pilota de football. No val a dir que aquests dos subjectes practicaren xuts i pasades de tota mena amb la soferta Cup, que va acavar d'aquesta guisa:

                                                                                     No words

Quan van tornar la Calcutta Cup d'on mai va haver de sortir, és a dir, al seu estoig, com a mínim van tenir la decéncia de reconéixer la seva culpabilitat en els fets. La Copa va ser restaurada però el cost va pujar prop de les 1000 lliures. Poca broma senyors.
En John Jeffrey a.k.a. The Great White Shark –degut al seu quasi albinisme– va ser sancionat per la S.R.U. a sis mesos d'inhabilitació, mentres que Dean Richards només va ser sancionat amb un partit per la R.F.U..

                 
Dean Richards "The Great White Shark" i el seu rival i amic anglés John Jeffrey 

Dit aixó senyors, permeteu-me continui degustant el meu Old Scotch 12 Years from Dufftown. Cheers again lads!



dilluns, 11 de març de 2013

La Ginesta davant el Trèvol



Juny de 1982. Barcelona. Calor i molta xafogor. Massa potser fins i tot per el que els barcelonins estàven acostumats. A la Ciutat Comtal s’esperava un esdeveniment que avui dia però, se’ns perfila com un impossible. La selecció de rugbi d’Irlanda es personava per jugar, no contra Espanya, sino contra el XV de la Ginesta (símbol de la selecció catalana, flor present a tots el Països Catalans)
La raó era un torneig a quatre amb motiu del Mundial de Fútbol d'Espanya'82 –que enfrontaria les seleccions ja esmentades, contra els gals i els hibernis de més enllà del mur d’Adrià.
Arribava Irlanda com la flamant campiona del V Nacions després de set anys de sequera. Aquells eren sense cap mena de dubte altres temps. Temps de bigotis i cabells llargs despentinats, de colls de samarreta de cotó bén blancs, i de beure cervessa –i molta­– al tercer temps.


Entre tots aquells jugadors catalans vull destacarne'n un en particular, el Sergi Loughney. Un flanker de pare irlandès i mare catalana, va començar a jugar amb 10 anys al BUC i amb setze va passar a defensar el colors del FCB on va coincidir amb Jordi Pujol i Ferrusola, que a més de suposadament pujar bosses de calers a Andorra, també pujaba feia un temps l'oval cap a línia de marca rival.  Sergi ho va tenir que deixar als 27 anys arran d'una molt greu lesió de genoll que es va fer durant un partit oficial de la selecció espanyola davant els fills de l'Illa del Núvol Blanc, els All Blacks, al 1988 al mític Central de Madrid. Un any abans peró, va poder trepitjar la gespa de Murrayfield amb el XV del Lleó on vàren perdre a la catedral del rugbi escocés per un més que satisfactori 25 a 17 (si, eren altres temps).
El partit que es va disputar a La Foixarda va ser guanyat per els irlandesos per un altre respectuós 17-22, on Catalunya va fer suar de valent les Guinness als irish –manant el Principat 13-12 al descans–. Crec que val la pena valorar-ho per analitzar on ens trobem avui dia, ja que per exemple, el Munster Academy (equip filial del totpoderós cérvol coronat) va inflingir un correctiu sever al Barcelona Rugby (combinat d'equips de la ciutat) fa no gaire.
Actualment també tenim un jugador catalano-irlandés jugant a Leinster i capitanejant la U-20 de trèvol, en Jordi Murphy, un altre flanker nascut a Barcelona i que parla perfectament el català, peró que en aquest cas no ha defensat mai, ni ho farà, l'elàstica sang i or.
He cregut oportú fer valer al Sergi Loughney, per la seva implicació en el creixement d'aquest esport a Catalunya, i la seva defensa amb la que fora la plataforma SOS Rugbi Català i altres implicacions més, tals com compartir candidatura a la presidència de la FER.
Només esperem que, qui sap si properament, un dia poguem tornar a compartir, aquest cop de forma oficial, unes birres amb els companys irlandesos.

Brindem-hi tots plegats! Cheers!
Sergi Loughney, propietari del Kitty's Irish Pub Barcelona amb el seu fill al 2006.

diumenge, 10 de març de 2013

Chris Ashton, el clown de Wigan.



Hi ha jugadors que poden aixecar pasions, peró n’hi ha d’altres que més aviat el contrari. Com a mínim és el meu cas particular. Parlo d’en Chris Ashton, potent wing dels Saracens, on milita actualment. 

Nascut a Wigan, al Greater Manchester i provinent de la Rugby League (13) amb els Wigan Warriors, va passar a la Rugby Union (XV) amb els Northampton Saints. D'allà va pasar a lluir al pit la mitja lluna i l'estel saracé.
El rugbi, com ben bé sabeu és, abans que tot, un esport de senyors i malgrat el que es vagi dient per qualsevol lloc, també jugat per senyors. El punt màxim de culminació del joc es el try, i és aquí on entra el nostre estimat amic Ashton –principalment–.
Conegut arreu per les seves continues mostres de falta de respecte als rivals,  el summun del seu comportament arriva quan es tracta de possar l’oval a la zona de marca rival. Quina major elegància la postra de la pilota amb dolçor sobre la zona que limita la fi dels 22 metres rivals. 
Doncs no per Ashton. 
Els seus “swallow dives” són espectaculars, si, acompanyats tot sovint de gesticulacions a la grada –si és la rival, doncs millor que millor– i no carent d’alguna vacil·lada al contrari que l’hi costat alguna “carícia” del davanter de torn.
En qualsevol cas, jo no hi puc estar gens d’acord amb la seva forma de fer. De fet, el propi Lancaster ja el va reprovar per la seva actitut, (especialment el recital de despropósits a Paris contra el quinze del Gall durant aquest 6 Nacions 2013).
En aquest video podreu trovar una série d’accions, si bé espectaculars, no carents de polémica.

Vosaltres jutjareu: