Penalty Kickers

L’esportista d’elit és, de vegades, un personatge ple de manies i supersticions. La psicologia ha evidenciat que definir patrons d’actuacions moltes vegades permet adquirir seguretat a l’hora d’executar una acció. I és aquí on, com no, entra el nostre estimat rugbi. Crec que si alguns esportistes queden exposats a l’escarni del rival, sens dubte són els xutadors d’un penalty. Ells son els únics protagonistes en aquell moment màgic. Capten totes les mirades i atenció. Són el centre del món oval. Però, ah amic, necessiten un moment de concentració amb la pilota uns metres davant. Manies apart a l’hora de vestir-se, o de amb quin peu entrar al terreny de joc o el que quelcom sigui, hi han “kickers” que son un autèntic espectacle —potser l’adjectiu més adient seria esperpent—. I que consti què, en defensa d’aquests senyors —i senyoretes, que també n’hi han, i moltes—, que el nivell d’excentricitat de preparació i concentració, no ha de ser inversament proporcional al resultat final de la seva acció. En resum, o fan “el notes” o l’oval no el fan passar entre pals. Aixó es així.

Situem-nos en l’acció. L'estadi de Bath Rugby ple de gom a gom durant la disputa d'un partit de l'Aviva Premiership. El rival, Gloucester Rugby. El jugador disposat a picar la penalitat, Rob Cook. Lo d'aquest nano, que em perdonin, és de jutjat de guàrdia. De fet, el respectable que pobla les tribunes n'és plenament conscient i, tot i ser la Rugby Union ­–amb el respecte per el kicker rival que això suposa– comença a en-fotre's del bo d'en Cook. Mirin, mirin...

Gens malament. De fet, per els aficionats a la USAP, en aquesta edició de la Heineken Cup el podrem veure a l'Aimé Giral. Tot dit. Però seguim endavant, que no és l'únic cas. De fet n'hi han jugadors que son de renom mundial. El primer que ens ve al cap, com no i, posin-se d'en peus senyores i senyors, és Sir Jonny Wilkinson, creador de l'escola britànica del cul en pompa ­–perdó per la barruera expressió, no he trobat cap altre millor–. Mans en posició de pregària, cul cap a fora i a convertir, que és un moment –cosa que succeeïx gairebé sempre–.

En Gavin Henson, gal.lès, on l'estil Quasimodo predomina. Capcot, xeperut, inicia la cursa com un toro a punt d'embestir l'oval. Endavant video:

Canviem d'hemisferi per conéixer el neozelandès del Harlequins, en Nick Evans. Un altre veterà, on el seu estil de braceig previ al kick, no sol deixar mai ningú indeferent. Passin vostés als 10 minuts i 10 segons del següent clip, monumental partit de quarts de final entre el Quinns i Munster.

Bromes apart, és natural que molts esportistes facin aquests tipus d'accions, mai queden malament sempre i quan vagin cap a la zona de marca. I si més no, qui de nosaltres, amb l'oval a terra, no ha fet algun cop de Wilkinson o Evans? Reconeguin-ho va.