dimarts, 9 de juliol de 2013

Els irlandesos contra els Déus

Al vetust Lansdowne Road, la guarida del llop irlandesa, va succeïr una cosa què, per alguns, va ser considerada una afrenta, i per uns altres, tot un acte de rebel·lía i valor envers la gran potencia del rugbi mundial. Un ennuvolat dissabte 18 de Novembre de 1989 a Dublín, un grup de jugadors que vestien el verd maragda de la Irish Rugy Football Union, van decidir plantar cara a uns illencs vestits de negre que venien de l'altre punta del món a jugar un test match. Els irlandesos sabien que perdrien aquell partit, però aquella efímera victòria, aquella plantada davant els neozelandesos, ¡i tant que la volien oferir als irish congregats al voltant del rectangle d'Ellis!

Aquell partit va acabar amb victòria dels All Blacks per 6 a 26, amb només dos penalties transformats pels irlandesos, i un total de tres tries, una conversió, i tres penalties més per els fills de l'Illa del Núvol Blanc. Però, ai amics meus, El Comunicador Ovalat no ha vingut a parlar del partit, sino del que va succeïr just abans del seu inici.

Com marca la tradició, just abans del xiulet inicial, els neozelandesos —amb cap o pocs maorís al seu equip— es dirigeixen al centre del terreny de joc en disposició de V. Els XV irlandesos, i els hi recordo senyores i senyors, que no eren ni tan sols professionals d'aquest exigent esport, sino amateurs que el dilluns següent tenien que anar bé a pasar consulta, o al seu despatx d'advocats, o sencillament a preparar el pà per la gent del barri. I és aquí on entra una figura imponent, un lock, un segona línia col·losal i aguerrit què encoratjà al seus a posar-se en fila horitzontal, abraçats i de cara a menys d'un metre dels de l'hemisferi sud. El seu nom era Willie Anderson.


I va començar a tronar el cant i la dança ritual maorí sobre les parets del mític Landsdowne Road.

Els joves irlandesos s'apretaven entre ells, les seves boques (algunes presidides per poblats mostaxos), comprimien els llavis en rictus de tensió fruït de la natura desafiant que feien valdre. Cara a cara van acabar els líders d'ambdós equips, desafiants com soldats enbojits per l'olor de la batalla que ja és próxima. I Lansdowne Road esclata en crits per el que està veient.
Acaba la Haka i, alguns neozelandesos encara no se'n saben avenir del que els havien fet. Tota una afrenta contra el sagrat ritual. Però, no contents del tot encara els envalentonats irish, fan ostensibles gestos de victòria amb l'intenció d'encendre encara més les grades. I bé que ho van aconseguir! Als irlandesos congregats a l'estadi tant se'ls enfotia guanyar o perdre ja aquell partit. Estaven contents perquè ja tenien tema per parlar al pub amb una pinta de Guinnes al sortir d'allà!
Tinc les imatges. Carreguin-se les piles. Avisats están.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada