The perfect scrum

Solitud

Molts de nosaltres, per no dir probablement tots, tenim el costum de veure el nostre estimat rugbi per la petita pantalla d’un ordinador, (sempre i quan no es tracti de competicions de major envergadura com el 6 o el 4 Nations, on Canal+ dona bona una cobertura, o encara millor, ens obliga a baixar al pub més pròxim que tingui el curós costum de projectar el sacre joc d’Ellis) amb un streaming de poca qualitat que funciona entrebancadament.  Algunes aïllades sorpreses com l’emissió via Intereconomía de partits de Divisió d’Honor o la més recent d’Espanya vs Japó des del mític Central madrileny per TDP. Solitud enfront l’ordinador, en part mitigada pel sà costum de comentar via Twitter les jugades amb la parròquia rugger, ja sia de Catalunya (Ferran Vital, José Gàmez, Xavier Puig, David Cabrera, Marian Rocher, Marti Gallardo, Eloi Illa, Raul Llimós, Carles Cadirat, Jan Faidit…) o de la resta de l’estat espanyol (Mario Ornat, el blog Tornarugby —el qual ha esdevingut el primer “holding” rugbístic composat pel propi Philblakeway, Angel Luís Carrillo i l’Almirante Benbow—, en Miguel  Moreno, l'Eder Martínez, o Javier Señarís)  on puc dir que hi han doctes aficionats i experts en la matèria. Llavors arriven casualitats. Fa poc he tingut l’ocasió de conèixer un company de la meva empresa a U.K. el qual he pogut saber que és un fan dels London Wasps, cosa que segurament em donarà força  joc per obtenir un bon feedback de què s’està coent a la Premiership anglesa o com a mínim a High Wycombe. M’ha promès convidar-me a unes birres si pujo algún dia per Londres, així doncs Carl, estarem en contacte, que aquestes coses tinc  el costum de no perdonar-les mai.

Rugby played by Celebrities

El rugbi ha estat jugat per molts famosos...a veure quina capacitat teniu per descobrir-los.

(sol·lució a peu de página). Bona sort!

1)

2)

3)

De moment aquest són dels que en disposso amb prova gràfica.

Per ordre, són:

1)De'n peus al centre, el fullback més poderós de tots el temps, futur president dels EUA, George W. Bush.

2)Aquest és potser el més difícil. Es tracta d'un metge argentí amb uns ideals una mica revol·lucionaris. Sí, l'heu encertat; es tracta d'Ernesto Guevara, conegut com El Che Guevara!

3)Fàcil oi?, efectivament, tot un lleó. Al fútbol hauria tingut més notorietat donat la quantitat de teatre que ens hi trobem habitualment. Va deixar l'oval per la interpretació, i crec que malament no l'hi ha anat pas oi? Es tracta de Javier Bardem.

Sense prova gràfica, podem trovar  a Bill Clinton, que va jugar de pilar a Oxford, el Daniel Craig (007) jugà al Hoylake RFC, Rusell Crowe, un gladiador del rectangle d'Ellis, i el PM britànic Gordon Brown, que va jugar al Kirkcaldy High School quan es va lesionar de gravetat la retina jugant un partit.

Salut i rugbi companys!

Alain Rolland, el 9 que va voler ser àrbitre.

Alain Colm Pierre Rolland ha dit prou. L'irlandés penja el xiulet. Un àrbitre bó, dolent...que més dóna. El més important és que també va ser un dels nostres (no em mal-interpretin, el fet de ser àrbitre de rugbi ja el sitúa entre nosaltres, a diferència del balompèdic esport on són la clase marginal).

Potser el que molts de vostés desconeixien (ah amics, per aixó sóc jo aquí) és que com scrum-half, va ficar la pilota moltes vegades a la melé, jugant per Leinster i amb tres caps amb el XV del Trèvol.
Però és en l'arbitratge on ha tocat la glòria. Ho ha xiulat tot, però en podriem destacar el VI Nations, el III Nations, i ni més ni menys que la final de la Copa del Món del 2007, amb victória dels Springboks enfront els meus estimats anglesos (no pensarieu que xiulant un irlandès, els de la Rosa tenien la més mínima possibilitat de guanyar).

L'irlandés Alain Rolland a l'oficina.

Bromes apart, bon rugger en l'època de l'amateurisme, i en la meva modesta opinió, un bon àrbitre en 'era professional del nostre estimat esport.

Salut i rugbi, senyors.

Protocols

Un dels centres de poder del món, el número 10 de Downing Street, ha estat noticia per una petita “relliscada” de protocol per part de la del·legació dels British & Irish Lions, que van ser rebuts oficialment pel Prime Minister David Cameron. El bó de’n Cameron poc podria imaginar-se que un dels jugadors anglesos, Manu Tuilagi —ja podría haver estat un jugador irish o escocés, però llavors possiblement no li hauria fet tanta gràcia—al crit del fotógraf per enquadrar el nutrit grup de l’èlit del rugby de les illes britàniques, no va tenir una altre ocurrència que possar-li unes carinyoses banyes (a.k.a bunny ears) per deixar el PM molt més mono per la foto de record. 

 

Com era d’esperar, ja tenim noticia. Sembla ser que l’única manera que el rugbi sigui noticia per aquestes Lars, ha d’èsser sempre per afers extra-esportius. El petit dels Tuilagi va posar una piolada a Twitter demanant disculpes per la seva desafortunada acció —desafortunada?, jo l’acabo de declarar irish-friendly, ja em dispensaran vostès la llibertat que m’he prés—,la qual va ser resposta per part del mateix Cameron poc després, treient-li ferro al assumpte.

 

I es que, aquest no és el primer incident de protocol protagonitzat per un jugador de rugbi. Tots tenim present la plantada del mític Ronan O’Gara (by the way, what about your french Ronan?) a la Reina d’Anglaterra, moment captat en aquesta fotografía on el pobre O’Driscoll no sap on ficar-se.

 

Totes dues son diferent, és clar. Un fa una bretolada propia d’un noi jove, i l’altre fa palesa la seva ideología política. En qualsevol cas, brinden una mica d’alegria a, de vegades, massa formal i cavallerós rugbi.

Que passin vostés un bon dia.

Tornem-hi!

La canícula estival torna a fer de les seves. Desprès d'unes més que merescudes vancances per part d'un servidor, i a bona fe que així ha estat, tornem com diu el tòpic amb les bateries carregades per tot el que se'ns ve a sobre.
A l'hemisferi nord els equips començen amb les concentracions pre-temporada, a la part de sota del globus terraqui tot just acaben la temporada per ara començar el Rugby Championship –nom que em fa venir una mica d'angónia, m'estimo més la denominació IV Nations–, i El Comunicador Ovalat portarà noves históries, anècdotes i biografies que espero us facin la tornada de les vacances més agradable.

Salut i bones vacances!

Els irlandesos contra els Déus

Al vetust Lansdowne Road, la guarida del llop irlandesa, va succeïr una cosa què, per alguns, va ser considerada una afrenta, i per uns altres, tot un acte de rebel·lía i valor envers la gran potencia del rugbi mundial. Un ennuvolat dissabte 18 de Novembre de 1989 a Dublín, un grup de jugadors que vestien el verd maragda de la Irish Rugy Football Union, van decidir plantar cara a uns illencs vestits de negre que venien de l'altre punta del món a jugar un test match. Els irlandesos sabien que perdrien aquell partit, però aquella efímera victòria, aquella plantada davant els neozelandesos, ¡i tant que la volien oferir als irish congregats al voltant del rectangle d'Ellis!

Aquell partit va acabar amb victòria dels All Blacks per 6 a 26, amb només dos penalties transformats pels irlandesos, i un total de tres tries, una conversió, i tres penalties més per els fills de l'Illa del Núvol Blanc. Però, ai amics meus, El Comunicador Ovalat no ha vingut a parlar del partit, sino del que va succeïr just abans del seu inici.

Com marca la tradició, just abans del xiulet inicial, els neozelandesos —amb cap o pocs maorís al seu equip— es dirigeixen al centre del terreny de joc en disposició de V. Els XV irlandesos, i els hi recordo senyores i senyors, que no eren ni tan sols professionals d'aquest exigent esport, sino amateurs que el dilluns següent tenien que anar bé a pasar consulta, o al seu despatx d'advocats, o sencillament a preparar el pà per la gent del barri. I és aquí on entra una figura imponent, un lock, un segona línia col·losal i aguerrit què encoratjà al seus a posar-se en fila horitzontal, abraçats i de cara a menys d'un metre dels de l'hemisferi sud. El seu nom era Willie Anderson.

I va començar a tronar el cant i la dança ritual maorí sobre les parets del mític Landsdowne Road.

Els joves irlandesos s'apretaven entre ells, les seves boques (algunes presidides per poblats mostaxos), comprimien els llavis en rictus de tensió fruït de la natura desafiant que feien valdre. Cara a cara van acabar els líders d'ambdós equips, desafiants com soldats enbojits per l'olor de la batalla que ja és próxima. I Lansdowne Road esclata en crits per el que està veient.
Acaba la Haka i, alguns neozelandesos encara no se'n saben avenir del que els havien fet. Tota una afrenta contra el sagrat ritual. Però, no contents del tot encara els envalentonats irish, fan ostensibles gestos de victòria amb l'intenció d'encendre encara més les grades. I bé que ho van aconseguir! Als irlandesos congregats a l'estadi tant se'ls enfotia guanyar o perdre ja aquell partit. Estaven contents perquè ja tenien tema per parlar al pub amb una pinta de Guinnes al sortir d'allà!
Tinc les imatges. Carreguin-se les piles. Avisats están.