Défaite. Desfeta. La USAP
de Perpinyà —mai hauria imaginat haver d’escriure un post com aquest—, ha
consumat el descens a la ProD2 (segona divisió del rugbi francés). Podriem parlar
de què els arlequinats van fer un partit força seriòs a l’estadi més complicat
del TOP14 del moment, el Marcel Michelin. No en và, feia 70 partits (71 ja) en
que Clarmont no cedeix a la derrota. Ni que Oyonnax, renquejant i a ensopegades, jornada rere jornada va anar salvant situacions crítiques sobre la botzina les quals
mai van ser profitosses per la USAP. Però això, ai amics, comporta mirar-nos el melic. No
n’haviem d’haver passat mai a dependre’n de ningú i la situació se’ns va girar
en contra. Metafísca i tal.
A nivell nostre, dels aficionats, comporta la
resignació de veure desfilar per l’Aimé Giral equips de categoria més minsa.
Comporta la resignació de veure desfilar cap altres equips TOP14 les poques
figures que ens queden a l’equip (Guirado, Hook¿?). Comporta la pèrdua
mil·lionària d’ingresos per drets de televisió i publicitat i tot un seguit
d’etcéteres força desagradables.
El que a nivell
aficionat, novament, no ha comportar cap mena de resignació, (ens el contrari!)
és assenyalar als responsables. I jo, particularment, ja no miro cap a la gespa,
sinò cap a la grada, i més concretament cap a la llotja. Aquest problema no ha
estat flor d’un dia, sinò ha estat el resultat d’un procès engegat pràcticament
des de el moment en què vàrem aixecar El Planxot a L’Stade de France.
"La maleïda espiral cap a la professionalització extrema, s’ha engolit el nostre equip".
Molts sommiaven que amb l’arribada
de Rivière —aquest nom de prostíbul no podía portar-ne cap de bona
implícitament—es contruiria un potent equip, amb noms de gran ressó
internacional que finalment mai es van produïr. Tot plegat una il·lusió, ja
que els seus milions res poden fer contra el potencial de Boudjellal. La
maleïda espiral cap a la professionalització extrema, s’ha engolit el nostre equip. No hem estat a l’alçada dels nous temps. Però el més sagnant ha estat la pèrdua de catalanitat a la
que Rivière va sotmetre el club. La marxa de Nicolas Mas, de Porical i la de
Guirado van obrit l’inici de la desacatalnització del vestidor usapista. Aquell
vaixell tant nostre que de tantes i tantes ens va fer surar sans i estalvis... Trista
carta de presentació per aquest alcaldable a governar Perpinyà que sense
cap mena de dubte va voler fer-se servir de la nostra entitat pel llençament
polític personal. Un mínim d’orgull i dignitat per part seva hauria derivat en la seva dimissió inminent, minuts desprès de la consumació
del descens.
Pensem com
ho fan els liberals. Les crisis se
solucionen per si mateixes a base de la pròpia dinàmica dels mercats. La meva
lectura és que, apart de la presumible desbandada de jugadors de categoría, la
USAP haurà de recòrrer a un escenari de la qual és pràcticament la millor del
rugbi francés. La seva pedrera. El moment ideal per donar minuts i experiència
als joves jugadors que hi militen sense la monstruosa pressència dels súper-pro de Toulon, Stade Français, Clermont, etc. Maduraran per
l’assalt al TOP14. Agafem-nos-ho amb calma, això comportarà temps i
certs sacrificis. Fem-ho bén fet. Els jugadors que
no es preocupin, perquè nosaltres, l’afició, allà hi serem!
 |
| TORNAREM!! |
