Enemic a les portes

És així com, rememorant el mític film de Jean-Jacques Annaud en el que recrea el dol entre els dos millors franctiradors de la WWII per part del bàndol nazi i el soviétic, és tal i com jo vaig viure el dol entre Jonny Wilkinson per part de Toulon, i Owen Farrell per part dels Saracens a la semi-final de la Heineken Cup disputada a Twickenham. Canviem la mira telescópica dels fusells dels franctiradors per uns ulls escrutadors, el fusell per les seves cames i mantiguem un parell més de criteris comuns. La puntería i la rivalitat. Potser aquesta última més acusada per part del jove Owen Farrell, a qui l'urgeixen responsabilitats tals com liderar els Saracens i el XV de La Rosa en un moment en que tothom corre a buscar el substitut natural del mític Wilko.

El que es va viure a Twickehan a les semi-finals de la Heineken Cup, és una d'aquelles accions que després de culpir el nostres cors, queden fixes al nostre record com un negatiu d'una vetusta càmara reflex. I és per aquest motiu, que el retorn a casa de l'etern 10 anglés va ser per Farrell, trobar-se l'enemic a les portes.

Com podríem oblidar el moment en que Jonny rep l'oval a la mitja del territori saracè, no necessita mirar a pals, ells prou bé ja els té situats abans de recepcionar. Amb un ràpid cop d'ull visualtiza una gran taca de color vermell i negre que s'aproxima cap a ell amb els braços oberts, en actitut quasi bèlica. És aquí quan surt el raig d'esplendor de la seva depurada tècnica. Una pasa. Una simple pasa lateral cap a la banda oposada mentres abans ja havia deixat fer a la gravetat la resta de la feina. Deixar caure l'oval a la gespa del sacre-sant terreny britànic i armar la cama "menys bóna", l'esquerra, per xutar la pilota a pals i preparar la musculatura per l'impacte sobtat que rebrà en menys d'un segon. 

Col·lisionen ambós apertures i cauen abraçats a terra.

Realment és aquí quan comença la seqüència que romandra en les nostres retines. Tots dos estirats sobre la gespa de Twickers mirant el vol de l'erràtic element oval dirigint-se cap a l'espai comprés entre els dos pals. Owen copsa la duressa del moment i en un gest que l'honora per la seva humiltat, deixa caure el cap abatut. I és quan aquest gest es veu ràpidament superat per una altre encara més colpidor. Wilkinson, amb uns copets a l'esquena del jove saracè prova de consolar-lo mentres li diu quasi a cau d'orella, que nomès s'ha tractat de sort. De sort!

I és que hi han Déus que no es poden baixar dels altars sense rebre un raig de llum cegadora que ens desvetlli l'única veritat i ens faci caure del cavall. Que per aixó son Déus, perqué sempre estaràn per sobre de, oh! pobres de nosaltres, els simples mortals.