Els irlandesos contra els Déus

Al vetust Lansdowne Road, la guarida del llop irlandesa, va succeïr una cosa què, per alguns, va ser considerada una afrenta, i per uns altres, tot un acte de rebel·lía i valor envers la gran potencia del rugbi mundial. Un ennuvolat dissabte 18 de Novembre de 1989 a Dublín, un grup de jugadors que vestien el verd maragda de la Irish Rugy Football Union, van decidir plantar cara a uns illencs vestits de negre que venien de l'altre punta del món a jugar un test match. Els irlandesos sabien que perdrien aquell partit, però aquella efímera victòria, aquella plantada davant els neozelandesos, ¡i tant que la volien oferir als irish congregats al voltant del rectangle d'Ellis!

Aquell partit va acabar amb victòria dels All Blacks per 6 a 26, amb només dos penalties transformats pels irlandesos, i un total de tres tries, una conversió, i tres penalties més per els fills de l'Illa del Núvol Blanc. Però, ai amics meus, El Comunicador Ovalat no ha vingut a parlar del partit, sino del que va succeïr just abans del seu inici.

Com marca la tradició, just abans del xiulet inicial, els neozelandesos —amb cap o pocs maorís al seu equip— es dirigeixen al centre del terreny de joc en disposició de V. Els XV irlandesos, i els hi recordo senyores i senyors, que no eren ni tan sols professionals d'aquest exigent esport, sino amateurs que el dilluns següent tenien que anar bé a pasar consulta, o al seu despatx d'advocats, o sencillament a preparar el pà per la gent del barri. I és aquí on entra una figura imponent, un lock, un segona línia col·losal i aguerrit què encoratjà al seus a posar-se en fila horitzontal, abraçats i de cara a menys d'un metre dels de l'hemisferi sud. El seu nom era Willie Anderson.

I va començar a tronar el cant i la dança ritual maorí sobre les parets del mític Landsdowne Road.

Els joves irlandesos s'apretaven entre ells, les seves boques (algunes presidides per poblats mostaxos), comprimien els llavis en rictus de tensió fruït de la natura desafiant que feien valdre. Cara a cara van acabar els líders d'ambdós equips, desafiants com soldats enbojits per l'olor de la batalla que ja és próxima. I Lansdowne Road esclata en crits per el que està veient.
Acaba la Haka i, alguns neozelandesos encara no se'n saben avenir del que els havien fet. Tota una afrenta contra el sagrat ritual. Però, no contents del tot encara els envalentonats irish, fan ostensibles gestos de victòria amb l'intenció d'encendre encara més les grades. I bé que ho van aconseguir! Als irlandesos congregats a l'estadi tant se'ls enfotia guanyar o perdre ja aquell partit. Estaven contents perquè ja tenien tema per parlar al pub amb una pinta de Guinnes al sortir d'allà!
Tinc les imatges. Carreguin-se les piles. Avisats están.

Ravenhill Blues

A col·lació va sortir ahir, mentres comentava incidéncies vàries del món oval via Twitter amb doctes companys en la matèria, i tots ells amb diferents punts de vista respecte el meu, envers el poc o molt atractiu del mític Ravenhill. Cértament no és un estadi particularment agräit a la vista com pugui ser un Aviva o un Millenium, però la càrrega histórica i la importància de l'esport que acull per la gent del lloc que l'alberga, fan d'ell, i com a mínim també per a mi, una meravella en miniatura.

Ravenhill va ser construït l'any 1923 al sud-est de Belfast, a l'epicentre de l'Ulster, la zona calenta del conflicte anglo-irlandès. La seva capacitat és de 12.300 persones; actualment és propietat de la IRFU i casa de Ulster Rugby. 

El problema és el mateix que es van trobar els nostàlgics de Lansdowne Road, i és que, cosa que probablement els meus contertulis no sabien, l'antiga Main Stand anirà a terra. Serà enderrocada juntament amb part de les altrea antigues grades per poder facilitar la construcció del nou estadi. I vet aquí part del meu amor per aquest vetust stadium. La seva Main Stand de teules ha protegit dels rigors climàtics de Belfast a diverses generacions d'aficionats del rugby local i ara, per acollir-se al temps que corren, caurà un dels últims reductes del romanticisme oval europeu. La Rugby Union perdrà una de les seves últimes, si bé minúscula, joies de la corona.

Main Stand of Ravenhill Stadium

Tots sabem de les dificultats económiques que l'entorn europeu pateix actualment, i és per aquest motiu que els directius de la IRFU estàn contemplant l'opció d'un partner que ajudi a sufragar parts dels costos de la remodelació. Aixó, molts de vostés ja saben el que implica. La pérdua del nom de l'estadi –encara que sigui de forma oficial–, com per exemple fa no gaire han hagut de fer els Saracens amb el seu nou Allianz Park, serà un dels peatges a pagar. Si clickeu al següent enllaç, podreu veure una simulació en 3D com serà el nou estadi d'Ulster Rugby.

Particularment no m'agrada gens, però donarà per fi l'oportunitat a la província irlandesa que continua sota domini britànic de poder acollir partits de caràcter internacional, bé sigui a nivell de clubs o a nivell de seleccions. Realment, si ha de ser per aquest motiu, bén be valdrà la pena. Aixó si, pero molt que canvii l'estadi, les grades del nou Ravenhill continuaràn empenyent els homes de l'Ulster. 

Stand Up For The Ulster Men. SUFTUM.