BANZAI

Jugadors japonesos gaudint de la seva entrada a la história del rugbi.

Brighton és una tranquil·la localitat costanera d'Anglaterra al comtat de Sussex. Però crec que l'adjectiu qualificatiu que li he atribuït no és del tot correcte, si atenem al que va succeir el 1964 amb una gran esbatussada entre mods i rockers a les seves platges i, també, amb el que passar en un encontre de rugbi ahir mateix.

La premsa informant de la gran baralla entre mods i rockers a Brighton.

Tots els aficionats al rugbi del món vàrem ser ahir els afortunats testimonis d'una fita que suposarà llargues tertúlies de pub (tant se val si irish o british) durant força temps. És més, m'arrisco a dir que potser serà una d'aquelles batalletes que explicarem als nostres fills, fillols i nets "jo vaig veure Japó derrotar a la tot-poderosa Sud-Àfrica".

 És evident, tret de nova sorpresa majúscula poc probable, que som davant de la gran notícia mundialista, a part de qui pugui ser el futur campió d'aqui a unes setmanes.

Missatge al món el que va enviar el país de Sol Naixent. Només hi has de creure. Entrenar, sí. Treballar tàcticament, també. Però el cap, estimats, només té dos modes de funcionament. ON i OFF. I els companys japonesos van adoptar un tercer i nou. ON BOOST. No tan sols van fer-ho bé, sinó molt bé. Fregant moments de bellesa rugbística propera a l'èxtasi -passades per l'esquena, joc a la mà a velocitat de vertigen, apertura de joc a l'espai sublim (anotin el nom Fumiaki Tanaka, scrum half cuinat als forns del Pacífic, allà on l'oval és la sacre-mare)- i amb la gran traca final. Aquella que obre la porta a possibles guions de Hollywood. Aquell moment en què el Japó, amb els Springboks arraconats e incrèduls pel que estaven patint no s'arronsen i no volen xutar a pals, demanant la pilota per rematar l'adversari ferit de mort. No volien perdre de poc o empatar, volien GUANYAR. Repeteixo. Volien GUANYAR. I això és el que va succeir (he volgut posar la narració original de la TV japonesa, que emociona encara més):

Moments molt emotius que ens regala l'esport, en aquest cas el rugbi.

No tinc a casa cap ampolla de sake, però brindo amb cava per la majestuositat nipona i pel seu coratge.

BANZAI!

Solitud

Molts de nosaltres, per no dir probablement tots, tenim el costum de veure el nostre estimat rugbi per la petita pantalla d’un ordinador, (sempre i quan no es tracti de competicions de major envergadura com el 6 o el 4 Nations, on Canal+ dona bona una cobertura, o encara millor, ens obliga a baixar al pub més pròxim que tingui el curós costum de projectar el sacre joc d’Ellis) amb un streaming de poca qualitat que funciona entrebancadament.  Algunes aïllades sorpreses com l’emissió via Intereconomía de partits de Divisió d’Honor o la més recent d’Espanya vs Japó des del mític Central madrileny per TDP. Solitud enfront l’ordinador, en part mitigada pel sà costum de comentar via Twitter les jugades amb la parròquia rugger, ja sia de Catalunya (Ferran Vital, José Gàmez, Xavier Puig, David Cabrera, Marian Rocher, Marti Gallardo, Eloi Illa, Raul Llimós, Carles Cadirat, Jan Faidit…) o de la resta de l’estat espanyol (Mario Ornat, el blog Tornarugby —el qual ha esdevingut el primer “holding” rugbístic composat pel propi Philblakeway, Angel Luís Carrillo i l’Almirante Benbow—, en Miguel  Moreno, l'Eder Martínez, o Javier Señarís)  on puc dir que hi han doctes aficionats i experts en la matèria. Llavors arriven casualitats. Fa poc he tingut l’ocasió de conèixer un company de la meva empresa a U.K. el qual he pogut saber que és un fan dels London Wasps, cosa que segurament em donarà força  joc per obtenir un bon feedback de què s’està coent a la Premiership anglesa o com a mínim a High Wycombe. M’ha promès convidar-me a unes birres si pujo algún dia per Londres, així doncs Carl, estarem en contacte, que aquestes coses tinc  el costum de no perdonar-les mai.