Marketing & Rugby

Avui dia és molt normal associar el món de l’esport amb el màrketing i la publicitat. Són dues entitats on el matrimoni sol ésser bastant prolífic, ve sigui perquè un disposa dels recursos i l’altre gaudeix de l’explotació de la seva imatge. Aquí a casa nostra, com és evident, el rugbi no en dona pas per gaire. No tenim equips capaços de competir a nivel internacional, i per això mateix tampoc posseïm jugadors de primer nivell…ben bé al contrari que succeeïx amb els nostres excompanys de codi —vet aquí un exemple de com certes separacions poden esdevenir fructuoses, certament—.

Nosaltres, a diferència dels companys de darrere els Pirineus i la Pèrfida Albió, el més semblant a publicitat sobre rugbi que trobem, és poder veure una placa de Guinness sobre la porta d’un irish pub. Molt trist tot d’un plegat. En canvi, allà dalt pots trobar coses força espectaculars. Anem a visualitzar-ne uns exemples:

No cal explicar-se gaire quan es tracta de Gilbert i d'Anglaterra. Anunci força "blanc" per deixar entreveure sobre qui parlen....

Una mica de cultura de l'esforç sempre va bé...

Quan veus anuncis com el següent de Kooga, no tens gens clar si el que et ve més de gust és comprar-te el póster o la samarreta dels Wallabies!! 

Espectacular feina tipogràfica dels creatius contractats per Kooga!

Els nord-americans de Nike, as usual, saben com tocar la fibra sensible de qualsevol esportista tot passant pels punts clau dels esports amb què hi tracten. Impactant oi?

A poques paraules....

Sempre tens el recurs de ridiculitzar els teus veïns de correduries fins que va tenir la genial pensada l'amic Ellis. Doncs d'això, els amics de Bakline en treuen froça profit.

El millor de tot, és que tenen raó!

Entrem de ple en les dualitats de la publicitat. Gilbert, com no podia ser d'un altre forma, demana pilotes per jugar. Totes són presents, això segur!

Res més a afegir. Quan ho coneixes, ja no ho pots deixar mai. Bravo!

Malauradament, aquesta creu roja és força coneguda al món oval...

I per acabar, tot un seguit d'anuncis de la campanya que va encetar en Scott Schermer del Club de Rugby de la Universitat Grand Valley State,( Michigan) per informar els estudiants de què anava això del rugbi. Tots ells magnífics!

Espero que aquesta compilació d'anuncis os hagi agradat. En qualsevol cas, el que toca és agafar l'oval ben fort i anar a per totes.

Salut i rugbi companys!

Canvi de plans

Ja fa força temps que, malauradament per mi, el ritme que porto actualment em complica força poder seguir el fil de El Comunicador Ovalat tal com m’agradaria, i no serà pas perquè el rugbi no em doni històries ben sucoses per escriure-hi.

Al fil del post que vaig penjar ja fa un temps, les circumstàncies ens obliguen a renunciar a la peregrinació cap al Headquarter londinenc (a.k.a. Twickers) per poder presenciar l’Anglaterra vs  Gal·les al Six Nations del 2014. Si bé, aixó és només un hàndicap temporal donat que a diferència  d’un Mundial, per exemple, la competició domèstica de l’hemisferi  nord  és de caràcter anual, si que ha suposat un jerro d’aigua freda per les parts implicades donades les ganes que teniem d’anar-hi , però….provarem de compensar-ho amb una visita a la RWC 2015. 

Aquest any sembla que França ha perdut efectius importants com Dusautoir i Guitoune, Gal·les voldria convertir-se en la primera a poder guanyar el Sis Nacions per tercera vegada consecutiva. Anglaterra torna a ser un seriós outsider, però Irlanda està demostrant últimament una maduresa espectacular al seu joc, —va tenir contra les cordes als mismíssims All Blacks als últims tests—. Escócia porta uns any de menys a més, al igual que Itàlia, però les seves possibilitats de guanyar el torneig són minses. Podria ser aquest l’any en què Irlanda torni a emportar-se el torneig?...ja toca. Serem testimonis del que succeeixi al pub, envoltats de bona gent i amb una esplèndida Guinness a la mà.

Pelegrinatge

Ja fa uns dies que tenim publicat el calendari del VI Nacions de l’any vinent i del 2015, any de RWC, per més senyes. Per a mi será un any especial, i ès què, per primera vegada, les meves posaderes aniràn a petar a una de les cadires verdes del mític Twickers, què amb comptes d’anomenar-ho “La Catedral” digue’m-li de forma més adecuada el RFU Headquaters.

Un dels aventatges del millor torneig esportiu del món ès la gran previsió de dates de les que  sempre fa gala l’organització. Aixó permet, per a pobres assalariats com jo, planificar-ho amb temps, anar a comprar un porquet de fang i fer caixa (i faixa) per els costos que la peregrinació comportarà. En el meu cas, l’elecció del partit en qüestió no va ser gens difícil i no és altre que el magnífic encontre entre els quinzes de La Rosa i El Trèbol.

Sí, ja ho sé. Les meves preferències irish em fan anar a territorio comanche, però logísticament és el que em va millor sense cap mena de dubte. Un viatge a Dublín em complica l’agenda de conciliació familiar —els que sou pares ja sabéu de què us parlo—, i la City facilita enormement les coses. AIxó si, pensó anar amb la meva estimada elàstica de l’equip de l’Illa Meragda, que per sort les tribus que habiten els temples de la Rugby Union disten un món dels bàrbars balompèdics que es van independitzar —ara que aquest terme és en boca de tothom—de la nostre estimada Rugby Football. Només cal veure un partit per verificar que la barreja de colors verd i blanc ès cromàticament perceptible a ulls de l’aficionat televident. Una altre cosa serà profanar Twickenham, però aquets paios no creuen habitualment el Saint George’s Channel per fer turisme a Londres. No sè si m’entenen.

En qualsevol cas, espero gaudir d’una jornada rugger con Déu mana en companyonia del meu sofert amic Xavi (la teva dona i la meva deuen ser santes ja) amb el qual anem cremant etapes, anant pas a pas fins poder omplir la cartilla que qualsevol pelegrí del rugby hauria de tenir completament segellada.

Falta molt encara, però anem descomptant els dies amb impaciencia. Prometo cróniques vàries, senyors

Twickenham West Gate

Basil Maclear. El millor try d'Irlanda.

Ypres, Flandes. Primera Guerra Mundial. És el 24 de Maig de 1915 i un cop acabada la batalla que ha confrontat les tropes aliades envers les alemanes, jeu mort al terra un jove anglés de només trenta cuatre anys. Ha donat la seva vida en acte de servei, com tantes i tantes vegades havia fet ja abans als rugby fields, però amb un final diferent. Va néixer anglés, però gràcies al rugby va morir com a irlandés. Aquell jove no semblava gaire diferent a la resta d'homes caiguts en combat aquell dia, però, allà, descansava per la eternitat el que fora considerat com el primer jugador de la selecció d'Irlanda mort a la WWI. El seu nom era Basil Maclear.

                                             Basil Maclear

El més jove de cinc germans –tres d'ells morts també a la Gran Guerra–, va néixer a Portsmouth el 1881, peró tota la seva família provenia de Newtownstewart, un petit poble de l'Ulster.

Durant els seus anys d'estudiant a Bedford va destacar com un prodigi de la natura pel que feia a la pràctica d'esports com l'atletisme, el cricket i, obviament, el rugby football, cosa que li va valdre el sobrenom entre tots els seus companys estudiants de "Shiner" (Brillant).

Es parla que feia vora el metre vuitant-cinc i pesava uns noranta kilos –6 feet and 14 stones–. Un físic magnificient per aquest esport, on combinava una velocitat escalofriant, tant mortífer en atac com contundent en defensa. Als seus inicis va jugar com a davanter per després pasar-se als tres quarts, on allà acabar jugant de centre i com a wing, respectivament.

La seva carrera com a jugador es va iniciar al, Blacheath FC, on passà al Cork County, per anar després al Monkstown Football, i acabar a Munster tot sumant-hi onze caps amb Irlanda. Perquè amb Irlanda i no amb Anglaterra si era anglés? La seva história va canviar quan les autoritats de la English Rugby Union, malgrat algunes recomanacions per què es presentés a uns trials per optar a poder vestir la Rosa al pit, va ser refusat per "no ser suficientment bó" segons els informes. Aquells pobres desventurats fills de la Pérfida Albió, no es van adonar del jugador que teníen al davant que, llavors i gràcies a la seva ascendéncia irlandesa, va ser acollit a la família del Trèbol el 1905. Aconseguiría derrotar tres cops els anglesos, per el seu propi escarni. Amb el XV irlandés va arribar a jugar partits oficials contra Gal·les, Escócia, Anglaterra, Nova Zelanda (on ja començaven a ser coneguts com All Blacks) i Sud-Africa.

Amant de la litúrgia rugbística, la seva impronta no passava mai desapercebuda. Samarreta verda, pantalons curts bén blancs, cabell ros pantinat amb disciplinada ratlla, i un bigoti molt dens i poblat. Maclear feia ús com a tret diferencial i característic de jugar amb guants blancs, fet que li aportava un toc de distinció senyorial.

Molts parlen de Maclear com el responsable del millor try de la história d'Irlanda. Tot va succeïr al Balmoral Ground de Belfast, enfrontant-se a Sud-Africa. Anant al darrere en el marcador i, a poc d'acabar el partit, Maclear va iniciar una brutal cursa des de la seva própia marca de 25 amb l'oval sota el braç, escapan't-se de tota mena de tackles executant brutals hands off per aconseguir deixar la pilota amb el·legància a la zona de marca rival. Try. La grada del Balmoral es tornà boja i no va parar d'aplaudir-lo ni quan l'apertura J.C. Parke va xutar a pals la transfromació que podia donar la victória final. Parke falla i Irlanda perd. Peró la masa encara enbogida de Belfast no para d'aclamar al séu nou Déu.

Imatge del XV irish convocat per enfrontar-se el 1906 amb Sud-Africa. Maclear és el tercer per la dreta, entre els homes de'n peus.


La Gran Guerra estalla i, tot i que Irlanda no és obligada a sacrificar els seus fills per la causa, el codi d'honor de Maclear l'obliga a allistar-s'hi. Allà es trobaría amb seu destí, que no va ser un altre que morir per el seu pais a la Guerra i pasar a la história d'aquest preciós esport.

Chris Ashton, el clown de Wigan.

Hi ha jugadors que poden aixecar pasions, peró n’hi ha d’altres que més aviat el contrari. Com a mínim és el meu cas particular. Parlo d’en Chris Ashton, potent wing dels Saracens, on milita actualment. 

Nascut a Wigan, al Greater Manchester i provinent de la Rugby League (13) amb els Wigan Warriors, va passar a la Rugby Union (XV) amb els Northampton Saints. D'allà va pasar a lluir al pit la mitja lluna i l'estel saracé.

El rugbi, com ben bé sabeu és, abans que tot, un esport de senyors i malgrat el que es vagi dient per qualsevol lloc, també jugat per senyors. El punt màxim de culminació del joc es el try, i és aquí on entra el nostre estimat amic Ashton –principalment–.

Conegut arreu per les seves continues mostres de falta de respecte als rivals,  el summun del seu comportament arriva quan es tracta de possar l’oval a la zona de marca rival. Quina major elegància la postra de la pilota amb dolçor sobre la zona que limita la fi dels 22 metres rivals. 

Doncs no per Ashton. 

Els seus “swallow dives” són espectaculars, si, acompanyats tot sovint de gesticulacions a la grada –si és la rival, doncs millor que millor– i no carent d’alguna vacil·lada al contrari que l’hi costat alguna “carícia” del davanter de torn.

En qualsevol cas, jo no hi puc estar gens d’acord amb la seva forma de fer. De fet, el propi Lancaster ja el va reprovar per la seva actitut, (especialment el recital de despropósits a Paris contra el quinze del Gall durant aquest 6 Nacions 2013).

En aquest video podreu trovar una série d’accions, si bé espectaculars, no carents de polémica.

Vosaltres jutjareu: