V Nations'72. El Torneig Salomònic

Fets diferencials, decisions extraordinàries. Quelcom habitual en aquest el nostre món oval. Atès el calendari que encarem tot just entrant en les dates on el rugbi mundial gira la vista cap a l’hemisferi nord, cap a les ancients Unions i en portes d’una nova edició del Torneig de les VI Nacions, avui toca revisar la història.

Situem-nos a l’any 1972, en les dates prèvies a la disputa del llavors V Nations. Aparentment tot funcionava bé fins que Irlanda va entrar en una espiral de desestabilització política. A Dublín, en un dels moments de major virulència terrorista, s’encetava una campanya de terror. Les autories no estaven gens clares —de fet mai cap grup es va atribuïr-se els atacs— . A Derry, el fets del "Bloody Sunday" van fer eclosionar el terretrèmol nacionalista a Irlanda del Nord.

A Derry esclaten els aldarulls populars contra l'excèrcit britànic. El trist "Bloody Sunday"

En qualsevol cas no ens endinsem gaire en política, perquè no és el leimotiv d’aquest blog, sino en les conseqüències que això va tenir en el V Nations de rugbi d’inminent disputa aquell mateix mes de Gener.

El problema va aparèixer quan les seleccions de Gal·les i d’Escócia es van negar a viatjar a Dublin no sentint-se disposats a posar en risc les seves vides en un atemptat terrorista, i què, per altre banda, consti que ho considero una postura molt legítima

La resta de partits del calendari es van jugar normalment, però es va donar una situació clau que va marcar la sorprenent resol·lució final del Torneig de les V Nacions del 1972. Tant Gal·les com Irlanda van guanyar tots els partits que van jugar (3 de 3 pels Dracs i 2 de 2 pel XV del Trébol, amb menys partits per les negatives de les altres Unions), i per donar cobertura complerta al calendari, França va jugar dos cops contra Irlanda — el match “oficial” a França (el que va ser l’últim partit oficial del XV del Gall a Colombes, a l’Stade Olimpique Yves-du-Manoir), i un “friendly match” a Dublin (per collons els dels gabatxos!, que no els hi preocupaven gaire les bombes republicanes irlandeses!).

XV Irlandès presentat per enfrontar-se a França

Solució salomònica. Es va declarar aquel certàmen del Torneig de les V Nacions com desert. Ningú va guanyar aquella edició.

A més permeteu-me que fica cullerada amb la meva apreciada Pèrfida Albió. En aquell Torneig no van guanyar cap partit. Au, ja ho he dit.

I és que, benvolguts, això del rugbi, que em perdonin, efectivament és un altre pal de paller.

Requiem for the scrum

The scrum is dead. Estem asistint a la mort de la fase estàtica per excel.lència del rugby?. Aquella en què es dirimeix el destí de l’oval entre els homes que componen el pack. Si es fixen vostès en qualsevol partit de rugby —en major grau els partits entre profesionals—, la melé ha esdevingut una mena de refugi picaresc tot escudant-se en parabéns sobre la seguretat dels integrants de l’agrupació, i més concretament sobre els membres de la primera línea sobre els quals recau la major part dels riscos.

Els hi recomano a vostès un excercici d’anàlisi d’aquesta fase del joc. Obrin una cervesa, preferiblement Guinness per allò de les litúrgies, prenguin seient i possin la TV o l’ordinador per veure qualsevol partit de rugby. Recomptin cuantes melés són xiulades i, d’aquestes, en quantes es dona el momentum que la pilota surti jugada per el mig de melé o aixecada per el número 8 —únic component del pack autoritzat a aixecar la pilota del terra— a la sortida del laberint de cames. Segurament els percentatges serán paupérrims. Llavors, si la principal funció de la melé és la de donar novament sortida al joc en ares de la disputa “neutra” —entrecomillat ad hoc—de la pilota, de que serveix llavors?

Quan em refereixo, i és la meva opinió, a que el scrummaging està en perill d’extinció ens hem de remetre a temps quasi pretèrits per observar tota la seva esència i valor de disputa. Primeres línees disposades per la batalla, piliers que feien honor al seu nom i funció, un hooker que podía disputar la possesió a la introducció del rival, pilotes que sortíen al peu de l’últim home de la formació mentre s’avançaven uns metres que podíen esdevenir clau. Tot aixó ha mort. Que trobem ara en un scrum? Primeres que forcen el col·lapse del pack, mitjos de melé que ignoren (auspiciats per l’àrbrit) la línea mitja imaginària sobre la qual han de donar entrada a la pilota dins l’agrupació qué, amb una descarada entrada de l’oval en diagonal, ignoren els seus primeres passant-la directament a la segona línea (que nassos pot disputar el talonador de l’equip rival?), primera línea avançada abans dels señal acústic per forçar la penalitat en llocs desfavorables al xutador, etc…La picaresca ha fet acte de presència en aquest ancià esport de la mà de la melé i la tolerància arbitral. La formació més plàstica d’aquest joc s’ha convertit en una eïna per aconseguir penalitats i no per la finalitat  per la qual va ser ideada, que va ser (i és) reiniciar el joc novament i donar opció al rival a recuperar la possesió de l’oval.

La modificació del reglament de la IRB per la reducció dels tempos en melé (passant de quatre a només tres) ja per se implicita riscos majors. El col·lapse del scrum propicía que la primera línea doni de cara al terra (gespa en el millor dels casos), amb uns magnífics 800 kgs de mitja sobre les seves cervicals. És clar, res que no siguin capaços de suportar qualsevols jugadors que es dignin a ser anomenats “davanters”. Com apunt personal, mencionar que la tecnología de la indumentària rugger col·labora en la dificultat del bon devenir de la vida al pack. Les actuals samarretes “arrapades” i de material lliscant, dificulten encara més la funció de tracció al pilier oponent.

Destaco del passat 6 Nacions un equip que ha fet d’això un art, i no és un pas un altre que el flamant bi-campió; Gal·les. Quedi dit en primer lloc que els seus llaurers no es fonamenten en aixó, si no amb un joc eléctric i vistós, peró acompanyat d’altres “habilitats”. El polémic encontre que van dirimir a Murrayfield contra els veïns hibernis va ser el paradigma de la scrummaging picaresque. No en và, em declaro fervent admirador de les declaracions post-partit del seleccionador del XV del Card, Mr.Johnson:

 “Jo, com a entrenador, no penso dir-li als meus homes que es llencin a terra a les melés com si fosin futbolistes. No vull fer una cosa com aquesta. Els hi diré que no som el suficientement bons; i si no ho som, no ho som. Però no vull demanar-ls’hi que facin trampes. Aixó no.”

Fins quan la representació d’aquesta tragicomèdia?. Desconec si vostés abraçen la religió del pescador, però en qualsevol cas els hi demano un favor. Preguin per el retorn de la melé.

Basil Maclear. El millor try d'Irlanda.

Ypres, Flandes. Primera Guerra Mundial. És el 24 de Maig de 1915 i un cop acabada la batalla que ha confrontat les tropes aliades envers les alemanes, jeu mort al terra un jove anglés de només trenta cuatre anys. Ha donat la seva vida en acte de servei, com tantes i tantes vegades havia fet ja abans als rugby fields, però amb un final diferent. Va néixer anglés, però gràcies al rugby va morir com a irlandés. Aquell jove no semblava gaire diferent a la resta d'homes caiguts en combat aquell dia, però, allà, descansava per la eternitat el que fora considerat com el primer jugador de la selecció d'Irlanda mort a la WWI. El seu nom era Basil Maclear.

                                             Basil Maclear

El més jove de cinc germans –tres d'ells morts també a la Gran Guerra–, va néixer a Portsmouth el 1881, peró tota la seva família provenia de Newtownstewart, un petit poble de l'Ulster.

Durant els seus anys d'estudiant a Bedford va destacar com un prodigi de la natura pel que feia a la pràctica d'esports com l'atletisme, el cricket i, obviament, el rugby football, cosa que li va valdre el sobrenom entre tots els seus companys estudiants de "Shiner" (Brillant).

Es parla que feia vora el metre vuitant-cinc i pesava uns noranta kilos –6 feet and 14 stones–. Un físic magnificient per aquest esport, on combinava una velocitat escalofriant, tant mortífer en atac com contundent en defensa. Als seus inicis va jugar com a davanter per després pasar-se als tres quarts, on allà acabar jugant de centre i com a wing, respectivament.

La seva carrera com a jugador es va iniciar al, Blacheath FC, on passà al Cork County, per anar després al Monkstown Football, i acabar a Munster tot sumant-hi onze caps amb Irlanda. Perquè amb Irlanda i no amb Anglaterra si era anglés? La seva história va canviar quan les autoritats de la English Rugby Union, malgrat algunes recomanacions per què es presentés a uns trials per optar a poder vestir la Rosa al pit, va ser refusat per "no ser suficientment bó" segons els informes. Aquells pobres desventurats fills de la Pérfida Albió, no es van adonar del jugador que teníen al davant que, llavors i gràcies a la seva ascendéncia irlandesa, va ser acollit a la família del Trèbol el 1905. Aconseguiría derrotar tres cops els anglesos, per el seu propi escarni. Amb el XV irlandés va arribar a jugar partits oficials contra Gal·les, Escócia, Anglaterra, Nova Zelanda (on ja començaven a ser coneguts com All Blacks) i Sud-Africa.

Amant de la litúrgia rugbística, la seva impronta no passava mai desapercebuda. Samarreta verda, pantalons curts bén blancs, cabell ros pantinat amb disciplinada ratlla, i un bigoti molt dens i poblat. Maclear feia ús com a tret diferencial i característic de jugar amb guants blancs, fet que li aportava un toc de distinció senyorial.

Molts parlen de Maclear com el responsable del millor try de la história d'Irlanda. Tot va succeïr al Balmoral Ground de Belfast, enfrontant-se a Sud-Africa. Anant al darrere en el marcador i, a poc d'acabar el partit, Maclear va iniciar una brutal cursa des de la seva própia marca de 25 amb l'oval sota el braç, escapan't-se de tota mena de tackles executant brutals hands off per aconseguir deixar la pilota amb el·legància a la zona de marca rival. Try. La grada del Balmoral es tornà boja i no va parar d'aplaudir-lo ni quan l'apertura J.C. Parke va xutar a pals la transfromació que podia donar la victória final. Parke falla i Irlanda perd. Peró la masa encara enbogida de Belfast no para d'aclamar al séu nou Déu.

Imatge del XV irish convocat per enfrontar-se el 1906 amb Sud-Africa. Maclear és el tercer per la dreta, entre els homes de'n peus.


La Gran Guerra estalla i, tot i que Irlanda no és obligada a sacrificar els seus fills per la causa, el codi d'honor de Maclear l'obliga a allistar-s'hi. Allà es trobaría amb seu destí, que no va ser un altre que morir per el seu pais a la Guerra i pasar a la história d'aquest preciós esport.