La canícula estival torna a fer de les seves. Desprès d'unes més que merescudes vancances per part d'un servidor, i a bona fe que així ha estat, tornem com diu el tòpic amb les bateries carregades per tot el que se'ns ve a sobre.
A l'hemisferi nord els equips començen amb les concentracions pre-temporada, a la part de sota del globus terraqui tot just acaben la temporada per ara començar el Rugby Championship –nom que em fa venir una mica d'angónia, m'estimo més la denominació IV Nations–, i El Comunicador Ovalat portarà noves históries, anècdotes i biografies que espero us facin la tornada de les vacances més agradable.
Al vetust Lansdowne Road, la guarida del llop irlandesa, va succeïr una cosa què, per alguns, va ser considerada una afrenta, i per uns altres, tot un acte de rebel·lía i valor envers la gran potencia del rugbi mundial. Un ennuvolat dissabte 18 de Novembre de 1989 a Dublín, un grup de jugadors que vestien el verd maragda de la Irish Rugy Football Union, van decidir plantar cara a uns illencs vestits de negre que venien de l'altre punta del món a jugar un test match. Els irlandesos sabien que perdrien aquell partit, però aquella efímera victòria, aquella plantada davant els neozelandesos, ¡i tant que la volien oferir als irish congregats al voltant del rectangle d'Ellis!
Aquell partit va acabar amb victòria dels All Blacks per 6 a 26, amb només dos penalties transformats pels irlandesos, i un total de tres tries, una conversió, i tres penalties més per els fills de l'Illa del Núvol Blanc. Però, ai amics meus, El Comunicador Ovalat no ha vingut a parlar del partit, sino del que va succeïr just abans del seu inici.
Com marca la tradició, just abans del xiulet inicial, els neozelandesos —amb cap o pocs maorís al seu equip— es dirigeixen al centre del terreny de joc en disposició de V. Els XV irlandesos, i els hi recordo senyores i senyors, que no eren ni tan sols professionals d'aquest exigent esport, sino amateurs que el dilluns següent tenien que anar bé a pasar consulta, o al seu despatx d'advocats, o sencillament a preparar el pà per la gent del barri. I és aquí on entra una figura imponent, un lock, un segona línia col·losal i aguerrit què encoratjà al seus a posar-se en fila horitzontal, abraçats i de cara a menys d'un metre dels de l'hemisferi sud. El seu nom era Willie Anderson.
I va començar a tronar el cant i la dança ritual maorí sobre les parets del mític Landsdowne Road.
Els joves irlandesos s'apretaven entre ells, les seves boques (algunes presidides per poblats mostaxos), comprimien els llavis en rictus de tensió fruït de la natura desafiant que feien valdre. Cara a cara van acabar els líders d'ambdós equips, desafiants com soldats enbojits per l'olor de la batalla que ja és próxima. I Lansdowne Road esclata en crits per el que està veient.
Acaba la Haka i, alguns neozelandesos encara no se'n saben avenir del que els havien fet. Tota una afrenta contra el sagrat ritual. Però, no contents del tot encara els envalentonats irish, fan ostensibles gestos de victòria amb l'intenció d'encendre encara més les grades. I bé que ho van aconseguir! Als irlandesos congregats a l'estadi tant se'ls enfotia guanyar o perdre ja aquell partit. Estaven contents perquè ja tenien tema per parlar al pub amb una pinta de Guinnes al sortir d'allà!
Tinc les imatges. Carreguin-se les piles. Avisats están.
L’esportista d’elit és, de vegades, un
personatge ple de manies i supersticions. La psicologia ha evidenciat que
definir patrons d’actuacions moltes vegades permet adquirir seguretat a l’hora
d’executar una acció. I és aquí on, com no, entra el nostre estimat rugbi. Crec
que si alguns esportistes queden exposats a l’escarni del rival, sens dubte
són els xutadors d’un penalty. Ells son els únics protagonistes en aquell
moment màgic. Capten totes les mirades i atenció. Són el centre del món oval.
Però, ah amic, necessiten un moment de concentració amb la pilota uns metres
davant. Manies apart a l’hora de vestir-se, o de amb quin peu entrar al terreny
de joc o el que quelcom sigui, hi han “kickers” que son un autèntic espectacle
—potser l’adjectiu més adient seria esperpent—. I que consti què, en defensa
d’aquests senyors —i senyoretes, que també n’hi han, i moltes—, que el nivell
d’excentricitat de preparació i concentració, no ha de ser inversament
proporcional al resultat final de la seva acció. En resum, o fan “el notes” o
l’oval no el fan passar entre pals. Aixó es així.
Situem-nos en l’acció. L'estadi de Bath Rugby
ple de gom a gom durant la disputa d'un partit de l'Aviva Premiership. El
rival, Gloucester Rugby. El jugador disposat a picar la penalitat, Rob Cook. Lo
d'aquest nano, que em perdonin, és de jutjat de guàrdia. De fet, el respectable
que pobla les tribunes n'és plenament conscient i, tot i ser la Rugby Union –amb
el respecte per el kicker rival que això suposa– comença a en-fotre's del bo
d'en Cook. Mirin, mirin...
Gens malament. De fet, per els aficionats a la USAP, en aquesta edició de la Heineken Cup el podrem veure a l'Aimé Giral. Tot dit. Però seguim endavant, que no és l'únic cas. De fet n'hi han jugadors que
son de renom mundial. El primer que ens ve al cap, com no i, posin-se d'en
peus senyores i senyors, és Sir Jonny Wilkinson, creador de l'escola britànica
del cul en pompa –perdó per la barruera expressió, no he trobat cap altre millor–. Mans en posició de pregària, cul cap a fora i a convertir, que és un moment –cosa que succeeïx gairebé sempre–.
En Gavin Henson, gal.lès, on l'estil Quasimodo
predomina. Capcot, xeperut, inicia la cursa com un toro a punt d'embestir
l'oval. Endavant video:
Canviem d'hemisferi per conéixer el neozelandès del Harlequins, en Nick Evans. Un altre veterà, on el seu estil de braceig previ al kick, no sol deixar mai ningú indeferent. Passin vostés als 10 minuts i 10 segons del següent clip, monumental partit de quarts de final entre el Quinns i Munster.
Bromes apart, és natural que molts esportistes facin aquests tipus d'accions, mai queden malament sempre i quan vagin cap a la zona de marca. I si més no, qui de nosaltres, amb l'oval a terra, no ha fet algun cop de Wilkinson o Evans? Reconeguin-ho va.
"The liquor companies have now changed the whole image of sport. People think it is cool to drink from watching sport with the companies logos, reinforcing their idea that all sports are related to alcohol. The rugby players have the logos of these brands on their game shirts. They have alcohol around them the whole time they are playing and practising. It is no wonder that they drink alcohol and sometimes consume excessive amounts of it." Anònim... (but i like it)
"Cavallers, si volen que continuem deixant-nos trepitjar el coll per aquest simpàtics illencs, estem d'acord, però tindran que pagar-nos. Això o ens deixan jugar armats amb arpons"
Will Carling (capità anglès durant la World Cup de 1995, dirigint-se als directius de la RFU desprès de patir una severa derrota davant els AllBlacks a les semifinals, i que esdevenir la porta d'entrada al professionalisme)
Carling saludant els AllBlacks al final de l'encontre.
Certs elements o clixés en l’esport són indissociables. Valgui el cas del golf o la vela amb l’elitisme, la boxa —mal compresa— amb la violència—, el futbol amb les masses —violentes o no, ai Senyor—, o el futbol americà amb certa dosi de “brutalitat” o ja els propis escacs sobre s¡ són o no un esport.. Per norma general, des de òrgans reguladors i federatius s’intenta apartar l’alcohol de la imatge esportiva, però alguns esports com el nostre estimat rugbi fan d’ell un gran aliat què, com veurem a continuació, pot jugar males passades de tant en tant. Grada apart, on el poble sobirà beu el que li brota (o el que venguin al bar ad hoc), el rugbi ha procurat que al tercer temps mai no en falti suc de civada, que si en parlem de Rugby Union i tirem mur d’Adrià amunt, agafa colors obscurs fruit del procès de torrefacció al que és sotmesa l’essència mare. Sempre he tingut enveja de les imatges del RDS o del Aviva on els aficionats locals celebren les marques del seu equip o XV nacional amb magnificents gots de Guinness a les mans mentre nosaltres patim, malbaratant la joventut del sofert fetge, tristes “roses de barril”.
El cas és que sempre s’ha pogut relacionar el rugbi amb cervesa sense cap mena de problema. Qui de nosaltres no li sona, en el cas de l’hemisferi nord, les Guinness Series irlandeses, la Heineken Cup com a màxim exponent del rugbi de clubs europeu, les Castle Lager del Down Under, etc…directament torneigs batejats amb els noms de les cases cerveseres del lloc.
Molt sovint, alguns jugadors es buiden al terreny de joc per tornar a omplir-se al tercer temps, bé sigui al club o al pub corresponent. Servidor ja va parlar en aquest blog d’una deles més grans anècdotes fruit de la fogositat d’empinar colzes dels seus dos protagonistes i amb la preciosa Calcutta Cup com a protagonista. Es rumoreja que els Barbarians FC, sobre els que aquí també hi podeu trovar unes paraules, van ser recentment actors d’un lamentable paper enfront Anglaterra (a sobre el XV “B”, podríem dir) al seu primer match de la gira, sembla ser que per raons “resacoses” …en fi, no gaire profesional. O el cas del gal·lès Andy Powell que de matinada i borratxo com una cuba va tornar en carrito de golf al seu hotel de concentració per voral d’una carretera pública.
El propi Oscar Wilde va reproduir en paraules seves la problemàtica (bén entesa) amb l'alcohol:
"My drinking team has a rugby problem"
En qualsevol cas senyors meus, és evident que rugbi i cervesa sempre mantindran una llarga, productiva i curiosa relació.
Molta polseguera va aixecar el tema dies enrere a ca l’ocellet piulador. La final de la lliga espanyola de rugbi de Divisió d’Honor a dirimir-se entre VRAC i la U.E.Santboiana ja va estar esquitxada de no certa controvèrsia per unes declaracions fetes pel president de la entitat catalana. Si es guanyava el campionat estatal renunciarien al passaport europeu que s’otorga per jugar la Amlin Cup (segona competició europea darrera la màxima, la Heineken Cup). I aquí és son comença la polèmica entre els aficionats.
To be or not to be?.Vet-ho aquí. Jugar la Amlin o no jugar-la? Aquesta competició, per alguns països denostada per estar considerada deficitària, renuncien sistemàticament a jugar-hi. En la meva opinió personal, crec que es va prendre la decisió correcte, és a dir, deixar-ho córrer. I no siguin malinterpretades les meves paraules, donat que res m’agradaria més que veure els catalans lluitant a braç trencat envers uns London Irish, per posar només un exemple. El recent cas de Gernika, un equipàs amb la piconadora MODE ON a la lliga espanyola (vaig tenir ocasió de comprobar-ho personalment al Baldiri a la fase regular) i que va començar a patir a la Amlin (tot i aconseguir una victòria a domicili històrica per el club basc) uns problemes que acabarien reflectint-se al final de temporada amb un equip esgotat física i psicológicament i fora de la cursa per el títol i amb greus problemes económics que veurem encara com poden finalitzar. Comunicar a l’afició del teu XV el perquè renuncies a donar un pas esportiu cap endavant per competir amb equips amb pressupostos més grans —molt més grans de fet— i amb molta més qualitat rugbística, esgrimint, amb tota la raó del món, que no tens ni el nivell ni els recursos econòmics per fer-hi front. Som qui som i estem on estem. Molts cops, com a gestor, es fa difícil posar aigua al vi als bons moments. Hores abans de la disputa de l’esmentada final, va deixar anar unes declaracions que jo considero un gest d’honradesa institucional per garantir la continuïtat i viabilitat d’un projecte seriós. El president de la U.E. Santboiana feia aquestes declaracions a TV3
Aquesta plaça vacant de la F.E.R. serà ocupada per l’Olimpus XV, un combinat nacional amb plaça forta al Pepe Rojo. Els costos seran sufragats per la Federació. El debat és encara ben viu!
.jpg)