BANZAI

Jugadors japonesos gaudint de la seva entrada a la história del rugbi.

Brighton és una tranquil·la localitat costanera d'Anglaterra al comtat de Sussex. Però crec que l'adjectiu qualificatiu que li he atribuït no és del tot correcte, si atenem al que va succeir el 1964 amb una gran esbatussada entre mods i rockers a les seves platges i, també, amb el que passar en un encontre de rugbi ahir mateix.

La premsa informant de la gran baralla entre mods i rockers a Brighton.

Tots els aficionats al rugbi del món vàrem ser ahir els afortunats testimonis d'una fita que suposarà llargues tertúlies de pub (tant se val si irish o british) durant força temps. És més, m'arrisco a dir que potser serà una d'aquelles batalletes que explicarem als nostres fills, fillols i nets "jo vaig veure Japó derrotar a la tot-poderosa Sud-Àfrica".

 És evident, tret de nova sorpresa majúscula poc probable, que som davant de la gran notícia mundialista, a part de qui pugui ser el futur campió d'aqui a unes setmanes.

Missatge al món el que va enviar el país de Sol Naixent. Només hi has de creure. Entrenar, sí. Treballar tàcticament, també. Però el cap, estimats, només té dos modes de funcionament. ON i OFF. I els companys japonesos van adoptar un tercer i nou. ON BOOST. No tan sols van fer-ho bé, sinó molt bé. Fregant moments de bellesa rugbística propera a l'èxtasi -passades per l'esquena, joc a la mà a velocitat de vertigen, apertura de joc a l'espai sublim (anotin el nom Fumiaki Tanaka, scrum half cuinat als forns del Pacífic, allà on l'oval és la sacre-mare)- i amb la gran traca final. Aquella que obre la porta a possibles guions de Hollywood. Aquell moment en què el Japó, amb els Springboks arraconats e incrèduls pel que estaven patint no s'arronsen i no volen xutar a pals, demanant la pilota per rematar l'adversari ferit de mort. No volien perdre de poc o empatar, volien GUANYAR. Repeteixo. Volien GUANYAR. I això és el que va succeir (he volgut posar la narració original de la TV japonesa, que emociona encara més):

Moments molt emotius que ens regala l'esport, en aquest cas el rugbi.

No tinc a casa cap ampolla de sake, però brindo amb cava per la majestuositat nipona i pel seu coratge.

BANZAI!

Infamous Rugby Quotes (10)

"Rugby may have many problems, but the gravest is undoubtedly that of the persistence of summer".

Chris Laidlaw (All Black nº9), i es que l'hivern ens aporta aquella épica...

Bones Festes! Felices Fiestas! Merry Christmas!

El Comunicador Ovalat us desitja un Bon Nadal i Feliç Any Nou 2015!

¡El Comunicador Ovalat os desea una Feliz Navidad y Feliz Año Nuevo 2015!

El Comunicador Ovalat wishes you all a Merry Christmas and a happy new year 2015!

Molta força Clermont!

Millau, apart del seu famòs pont, ara serà recordada infeliçment per l'atac patit pels jugador de Clermont Benjamin Kayser, Julien Pierre i l'Aurelien Rougerie a mans d'un grup de dotze homes armats amb ganivets durant la tornada a l'hotel desprès d'una nit de festa. 

Des de el meu blog, enviar-ls'hi tota la força i desitjar també una ràpida recuperació.

Tots els ruggers som més groguencs des d'avui. Ànims nois i ànims Clermont!

Infamous Rugby Quotes (9)

"For me now, i will continue focus ever harder on my goal of being the very best i can be with Toulon Rugby Club and continue to embrace and enjoy wherever that path takes me".

Jonny Wilkinson, durant la seva presentació amb Toulon RCT. I a bén segur que ho ha fet!

Défaite

Défaite. Desfeta. La USAP de Perpinyà —mai hauria imaginat haver d’escriure un post com aquest—, ha consumat el descens a la ProD2 (segona divisió del rugbi francés). Podriem parlar de què els arlequinats van fer un partit força seriòs a l’estadi més complicat del TOP14 del moment, el Marcel Michelin. No en và, feia 70 partits (71 ja) en que Clarmont no cedeix a la derrota. Ni que Oyonnax, renquejant i a ensopegades, jornada rere jornada va anar salvant situacions crítiques sobre la botzina les quals mai van ser profitosses per la USAP. Però això, ai amics, comporta mirar-nos el melic. No n’haviem d’haver passat mai a dependre’n de ningú i la situació se’ns va girar en contra. Metafísca i tal.

A nivell nostre, dels aficionats, comporta la resignació de veure desfilar per l’Aimé Giral equips de categoria més minsa. Comporta la resignació de veure desfilar cap altres equips TOP14 les poques figures que ens queden a l’equip (Guirado, Hook¿?). Comporta la pèrdua mil·lionària d’ingresos per drets de televisió i publicitat i tot un seguit d’etcéteres força desagradables.

El que a nivell aficionat, novament, no ha comportar cap mena de resignació, (ens el contrari!) és assenyalar als responsables. I jo, particularment, ja no miro cap a la gespa, sinò cap a la grada, i més concretament cap a la llotja. Aquest problema no ha estat flor d’un dia, sinò ha estat el resultat d’un procès engegat pràcticament des de el moment en què vàrem aixecar El Planxot a L’Stade de France.

 "La maleïda espiral cap a la professionalització extrema, s’ha engolit el nostre equip".

Molts sommiaven que amb l’arribada de Rivière —aquest nom de prostíbul no podía portar-ne cap de bona implícitament—es contruiria un potent equip, amb noms de gran ressó internacional que finalment mai es van produïr. Tot plegat una il·lusió, ja que els seus milions res poden fer contra el potencial de Boudjellal. La maleïda espiral cap a la professionalització extrema, s’ha engolit el nostre equip. No hem estat a l’alçada dels nous temps. Però el més sagnant ha estat la pèrdua de catalanitat a la que Rivière va sotmetre el club. La marxa de Nicolas Mas, de Porical i la de Guirado van obrit l’inici de la desacatalnització del vestidor usapista. Aquell vaixell tant nostre que de tantes i tantes ens va fer surar sans i estalvis... Trista carta de presentació per aquest alcaldable a governar Perpinyà que sense cap mena de dubte va voler fer-se servir de la nostra entitat pel llençament polític personal. Un mínim d’orgull i dignitat per part seva hauria derivat en la seva dimissió inminent, minuts desprès de la consumació del descens.

Pensem com ho fan els liberals. Les crisis se solucionen per si mateixes a base de la pròpia dinàmica dels mercats. La meva lectura és que, apart de la presumible desbandada de jugadors de categoría, la USAP haurà de recòrrer a un escenari de la qual és pràcticament la millor del rugbi francés. La seva pedrera. El moment ideal per donar minuts i experiència als joves jugadors que hi militen sense la monstruosa pressència dels súper-pro de Toulon, Stade Français, Clermont, etc. Maduraran per l’assalt al TOP14. Agafem-nos-ho amb calma, això comportarà temps i certs sacrificis. Fem-ho bén fet. Els jugadors que no es preocupin, perquè nosaltres, l’afició, allà hi serem! 

TORNAREM!!

Rugbi i panegírics

Desprès d'una certa inactivitat "blogaire", us deixo aqui un article meu escrit pel diari setmanal del meu poble, Castellar del Vallés, que es diu L'Actual.

Torno a escriure en clau més per a neòfits amb la intenció d'apropar la gent al nostre esport.

Desitjo que us agradi!

B.O.D.

Hi ha fotos que no necessiten gaire comentaris. Però personalment aquesta la trobo espectacular. Al tanto a la banqueta italiana, foto amb telèfon inclosa. La imatge s'ho val.

L'última desfilada de B.O.D cap al túnel de vestidors a Lansdowne. Aviva Stadium. Dublin. Irlanda.

No words. Just RESPECT.

Foto via www.inpho.ie

Jordi Murphy. El català irlandès.

Vaig decidir esperar el moment el qual jo n’estava plenament convençut que es donaria per escriure aquest post. Un 22 d’Abril —quina casualitat que hàgim nascut tots dos el mateix dia, només amb un “quants” anys de diferència—de 1991, va néixer a Barcelona Jordi Murphy, un nen fruït de la unió del matrimoni dels dublinesos Conor & Nicola Murphy. Potser us preguntareu com és possible que el fill d’uns irlandesos s’anomenés Jordi, i aquí podem afirmar que va ser cosa de les infermeres que van assistir el part de la Conor. Li van dir que havent nascut la vesprada del dia de Sant Jordi, i a més a Barcelona, aquell nen no podia dir-se d’un altre forma que no fos Jordi —els meus pares cordovesos van estimar més adient dir-me Víctor, i que consti m’agrada molt—i van decidir llavors que agafaria el nom del patró de Catalunya. Jordi Murphy.

Va viure a Barcelona fins als nou anys d’edat, però tot i tenir pares dublinessos ell mateix afirma que quasi no parlava la llengua britànica.. La família solia desplaçar-se cap a Dublín per visitar els parent durant el Nadal, però no va ser fins el 1999 que no es van instal·lar definitivament a Dublín. Val a dir que en Jordi se sentia català i no pas irlandès. De fet, els seus inicis van ser amb una pilota ben rodona com és la del futbol  i professant amor per uns colors als quals s’estima amb bogeria avui dia, els blaugrana.

Font: Jordi Murphy's Instagram

L’experiència del desembarcament a l’illa maragda en paraules del mateix Jordi van ser aquestes “Vaig tenir sort d’entrar a l’escola de Willow Park, seguint els pasos del meu avi i el meu pare. Recordo que el primer dilluns ens van dir que portéssim equipament de rugbi perquè jugaríem el següent dimecres”. Us imagineu impartir rugbi com esport als nostres col·legis?. En Jordi continua “Era bastant més gran que la resta dels nois, llavors vaig ser enfocat cap a la part més física del joc, i la veritat és que ho gaudia molt, i a la vegada anava progressant amb el meu anglès —i amb el rugbi—“. No son baladí doncs els seus 1.88 mts i 106 kgs de pes per portar a l’esquena el dorsal 8.

Va començar la seva carrera al Blackrock RFC. Formava part de Leinster’s Academy on va jugar 18 partits amb Leinster A, fins que, fruit de la massiva reclamació de jugadors de Leinster per bastir la Irlanda de la World Cup de 2011, i durant la tercera jornada de la Pro12 (temporada 2011-2012) va fer el seu debut sènior amb Leinster al substituir al minut 45 a Dominic Ryan en el match contra els Glasgow Warriors.

Debut a la Pro12 contra Glasgow Warriors

El 15 de desembre de 2012 va fer el seu debut a la Heineken Cup ni més ni menys que contra Clermont. A nivell internacional ha defensat l’elàstica verda del XV del Trèbol amb la sub-18, la sub-19 i la sub-20, però a ben segur recordarà amb molta il·lusió el seu debut amb l'absoluta, el seu primer “cap” de debó, durant el torneig de les Sis Nacions el dissabte passat, al Headquarter de la RFU. Twickenham ni més ni menys.

Primer cap per en Jordi Murphy amb l'absoluta irish

Pels catalans és tot un orgull tenir una català del sud (del nord ja n’hi han, com en Nicolàs Mas, per posar un exemple fàcil) que a mès parla la nostra llengua perfectament bé, com de fet, alguna vegada ha interactuat a Twitter amb la parròquia del #rugbicat. Tot un detall!

Crec que ningú s’equivoca quan parlem de Jordi com una garantia de present i futur, tant per Leinster com per la IRFU. Aquest vaticino que no serà pas l’últim post que publicaré sobre ell. Qui sap si els pròxims narraran com va aixecar la Heineken Cup o la Copa del Món.

Et desitjem el millor, crack.