Diguin-me vostés un sol esport en el món que
tingui una component de suspens e incertessa com té el rugby en el moment en
què l’oval toca terra. Aquell moment dramàtic en què ningú sap cap a on va la
pilota de forma extranya. A diferència de qualsevol altra disciplina esportiva
en la que intervingui un objecte com a element central del joc, fútbol,
bàsquet, hoquei, tenis, béisbol, cricket —potser el futbol americà amb una pilota
similar a la nostra— i fins i tot al bádminton,
és relativament fàcil preveure la direcció de la pilota. Al rugby cap
trajectória és lógica quan aquesta toca terra. Un jugador hàbil pot aconseguir
amb una pasada en profunditat a l’espai, fer que la pilota toqui primer amb la
seva panxa a la gespa i portar una línia mitjanament estable, però, més tard o
més d’hora, aquesta es desequilibrarà i uns dels seus extrems al tocar terra
farà ballar la pilota a la voluntat dels Deus del rugby.
El mitj de melé o apertura que allunya la
pilota de la zona de conflicte amb una puntada de peu; bén intencionada cap a
la línea de marca rival tot enfilant la touche. Un estadi expectant, i es
llavors quan es dona el moment suprem de la tragicomèdia. La pilota inicia una
dansa dubitativa, quasi tímida en direcció no se sap on, amb bots curtets
succeïts de bots molt alts, cap lógica aparent. S’apropa a banda, s’allunya, es
torna a apropar i finalment creua la línia de touche donant una ganància de
metres brutal. Potser, qui sap, si la diferència entre guanyar o perdre un
partit a l’últim instant, i tot caprici de la maleïda pilota no rodona.
Hi han situacions pròpies d’un film de
Hitchkock. Situe-vos en el pobre full-back a escasos metres del seu bastió ,
que no és altre que la zona de try, anant darrere una pilota que sembla un
pollastre sense cap bota que bota i, per postres, venint per darrera seu un
panzer tipus flanker corrent esperitat a la caça i captura de la marca.
Aquestes situacions no es poden donar enlloc
que no sigui el nostre benvolgut rugby.
Jugues al rugby. Vas fer-ne d’ell el teu modus
vivendi. No s’et donava pas gens malament i vas començar a pujar graons en la
jerarquia del joc d’Ellis. Encara recordes com un senyor en funció de scouting
et va presentar una oferta formal per ser contractat per un equip en condicions
de jugador professional. No te’n sabies avenir. I vas dir que sí, clar que sí.
La teva lluita i sacrifici et van dur a destacar encara més, rodejat del grans
companys que t’acompanyaven en aquella aventura i, passat un temps, et tornen a
fer una altre oferta d’un club diferent. Jugues en la primera divisió del rugby
mundial. Que més dona si és l’Aviva o si és la Pro12, o el selecte TOP14. Has
arrivat a l’èlit. Però tot aixó no et canvia gens, i continues sent un
aficionat més a l’esport de la pilota de forma ovalada què, com cada quatre
anys, et plantaràs davant la televisió per veure, ara si, alguns dels teus
companys de vestidor lluir el vermell del jersey dels Lions. Defensaran l’honor
de l’hemisferi nord allà a terres de sud. I què més dona ara si es tracta
de Sud-Àfrica, Nova Zelanda o Austràlia. Ells han anat i, tu, al no ser
britànic, t’hauràs de quedar a casa. Però novament succeïx una cosa que no
t’esperaves pas. Sona el teu telèfon. Una persona a l’altra banda del fil
telefònic et comenta que has sigut seleccionat per poder posar-te la que potser
sigui la segona samarreta més preuada dins el món oval després de la dels
Lions. T’han nomenat per vestir la ratllada blanc i negre. T’han nomenat
Bàrbar. Participaràs en un tour amb The Barbarians.
Molt s’està parlant del Lions i de la seva
gira per Austràlia aquest estiu. I no diré pas que sense raó, donada la gran
expectació mediàtica que desperta l’esquadra més potent que és capaç de
convocar l’hemisferi nord per presentar-se cada quatre anys al Down Under.
Però, vés pero on, jo no vull parlar dels
Lions, sinó d’un altre equip mític, igualment composat per una selecció de
jugadors de diversos orígens, no necessàriament britànics. Per aquest motiu són
denominats com The Barbarians. Dins el món del rugby, jugar per el teu país és
el màxim. Però defensar la samarreta dels Barbarians és un dels més alts honors
al que hi pot accedir un jugador.
Però qui
eren els Barbarians? D’on van sorgir?. Perquè són
diferents?. Si tenen curiositat vostès per saber això i molt més, continuïn
llegint si us plau.
El Barbarian Football Club va ser fundat pels
vols del 1890 per en William Percy Carpmael, jugador del londinenc Blackheat.
Al acabar la seva temporada —llavors acabaven a finals de Març— va tenir una
brillant idea una matinada al Leuchters Restaurant de Bradford. Va ser aquí on
va veure la possibilitat de jugar al costat de jugadors que normalment eren els
seus rivals. Aquests rebrien una invitació i els qui acceptessin farien un tour
per el nord d’Anglaterra. Però calia posar uns límits. Els jugadors a ser
convidats tindrien que destacar com a jugadors dins i fora del rectangle
d’Ellis. És a dir, ser uns senyors dintre però també un exemple fora de l’àmbit
esportiu. Només calia batejar l’invent! El Barbarians FC havia nascut. La idea
del nom de Barbarians és encara un misteri. Alguns parlen que va ser ideat per
rememorar la victòria dels bàrbars d’Armini sobre les legions romanes de Varo a
Teutoburg, Alemanya.
William Percy Carpmael
L’equipació del club va ser sempre la mateixa,
el blanc i el negre, però als seus inicis, l’escut de la samarreta era una
calavera amb uns ossos creuats a sota amb les sigles B.F.C. (tal i com podeu veure a la primera fotografia del post). Poc temps desprès
—tant debò no s’hagués fet— es va canviar per les lletres BFC entrecreuades.
Qui pot ser un barbarian? Qualsevol jugador
que compleixi les directrius marcades per William Percy, sense discriminació de
raça, religió o procedència. Des de el 1890, un total de 25 nacionalitats han
tingut un barbarian. Com a detall, el jugador que aconsegueixi l’invitació pasa
a ser membre del club de per vida. Fins i tot, cosa que m'omple d'orgull, vàrem tenir un Barbarian català, l'Oriol Ripol, seleccionat l'any 2003.
Quin el seu estadi? Cap. I tots a la vegada.
És un club itinerant, que juga per invitació de clubs i Unions (que són, a més,
els qui sufraguen els costos de manteniment dels Barbarians). Fora del Regne
Unit han jugat en 25 països diferents, uns d’ells, Espanya.
Aquest any tornarem a gaudir de tres partits
dels Barbarians. El primer contra una Anglaterra descafeïnada per la convocatoria
dels Lions, el segon a Hong-Kong contra els mateixos Lions, i el tercer contra
Fiji.
Ara bé, i si no jutgin vostès mateixos,
l’equip d’aquest any podria ser ben capaç de donar un bon ensurt als Lions
donada la qualitat dels convocats:
Backs Jared Payne (Ulster) Rowan Varty (DeA Tigers & Hong Kong) Takudzwa Ngwenya (Bairritz Olympique & USA) Timoci Nagusa (Montpellier & Fiji) Joe Rokocoko (Bayonne & New Zealand) Elliot Daly (London Wasps) James Hook (Perpignan & Wales) Nick Evans (Harlequins & New Zealand) Kahn Fotuali'i (Ospreys & Samoa) Dwayne Peel (Sale Sharks & Wales) Dimitri Yachvili (Biarritz Olympique & France)
Forwards
Duncan Jones (Ospreys & Wales)
B J Botha (Munster & South Africa)
Paul James (Bath Rugby & Wales)
Martin Castrogiovanni (Leicester & Italy)
Andrea Lo Cicero (Racing Metro 92 & Italy)
Matthew Rees (Scarlets & Wales)
Leonardo Ghiraldini (Benetton Treviso & Italy)
Schalk Brits (Saracens & South Africa)
Marco Wentzel (London Wasps & South Africa)
Jim Hamilton (Gloucester Rugby & Scotland)
Dean Mumm (Exeter Chiefs & Australia)
Samu Manoa (Northampton & USA)
Francois Louw (Bath Rugby & South Africa)
Sam Jones (London Wasps)
Alessandro Zanni (Benetton Treviso & Italy)
Sergio Parisse (Stade Francais & Italy)
Imanol Harinordoquy (Biarritz Olympique & France)
Imanol Harinordoquy (Biarritz Olympique & France)
Un últim detall. El que ha estat considerat
com el try més bonic de tots els temps, va donar-se en un encontre entre els
AllBlacks i els mateixos Barbarians FC el 1973. Qualsevol explicació que hi
faci mai podria fer justícia a aquella magnificent jugada. Per això mateix, més
val veure-la, narrada per el mític Cliff Morgan. Tiguin en compte que un dels
partícips és J.P.R. Williams. Que no és poca cosa, mirin.
A col·lació va sortir ahir, mentres comentava incidéncies
vàries del món oval via Twitter amb doctes companys en la matèria, i tots ells
amb diferents punts de vista respecte el meu, envers el poc o molt atractiu del
mític Ravenhill. Cértament no és un estadi particularment agräit a la vista com
pugui ser un Aviva o un Millenium, però la càrrega histórica i la importància de
l'esport que acull per la gent del lloc que l'alberga, fan d'ell, i com a mínim també per a mi, una meravella en miniatura.
Ravenhill va ser construït l'any 1923 al sud-est de Belfast,
a l'epicentre de l'Ulster, la zona calenta del conflicte anglo-irlandès. La seva
capacitat és de 12.300 persones; actualment és propietat de la IRFU i casa de Ulster Rugby.
El problema és el mateix que es van trobar els nostàlgics de
Lansdowne Road, i és que, cosa que
probablement els meus contertulis no sabien, l'antiga Main Stand anirà a terra. Serà enderrocada juntament amb part de
les altrea antigues grades per poder facilitar la construcció del nou estadi. I vet
aquí part del meu amor per aquest vetust stadium. La seva Main Stand de teules ha protegit dels rigors climàtics de Belfast a diverses
generacions d'aficionats del rugby local i ara, per acollir-se al temps que
corren, caurà un dels últims reductes del romanticisme oval europeu. La Rugby
Union perdrà una de les seves últimes, si bé minúscula, joies de la corona.
Main Stand of Ravenhill Stadium
Tots sabem de les dificultats económiques que l'entorn europeu
pateix actualment, i és per aquest motiu que els directius de la IRFU estàn contemplant
l'opció d'un partner que ajudi a
sufragar parts dels costos de la remodelació. Aixó, molts de vostés ja saben el
que implica. La pérdua del nom de l'estadi –encara que sigui de forma
oficial–, com per exemple fa no gaire han hagut de fer els Saracens amb el seu nou
Allianz Park, serà un dels peatges a pagar. Si clickeu al següent enllaç, podreu veure una
simulació en 3D com serà el nou estadi d'Ulster Rugby.
Particularment no m'agrada gens, però donarà per fi
l'oportunitat a la província irlandesa que continua sota domini britànic de
poder acollir partits de caràcter internacional, bé sigui a nivell de clubs o a
nivell de seleccions. Realment, si ha de ser per aquest motiu, bén be valdrà la
pena. Aixó si, pero molt que canvii l'estadi, les grades del nou Ravenhill continuaràn empenyent els homes de l'Ulster.
És així com, rememorant el mític film de Jean-Jacques Annaud en el que recrea el dol entre els dos millors franctiradors de la WWII per part del bàndol nazi i el soviétic, és tal i com
jo vaig viure el dol entre Jonny Wilkinson per part de Toulon, i Owen Farrell per part dels Saracens a la semi-final de la Heineken Cup disputada a Twickenham. Canviem la mira telescópica dels fusells dels franctiradors per uns ulls escrutadors, el fusell per les seves cames i mantiguem un parell més de criteris comuns. La puntería i la rivalitat. Potser aquesta última més
acusada per part del jove Owen Farrell, a qui l'urgeixen responsabilitats tals
com liderar els Saracens i el XV de La Rosa en un moment en que tothom corre a
buscar el substitut natural del mític Wilko.
El que es va viure a Twickehan a les semi-finals de la
Heineken Cup, és una d'aquelles accions que després de culpir el nostres cors,
queden fixes al nostre record com un negatiu d'una vetusta càmara reflex. I és
per aquest motiu, que elretorn a
casa de l'etern 10 anglés va ser per Farrell, trobar-se l'enemic a les portes.
Com podríem oblidar el moment en que Jonny rep l'oval a la mitja del
territori saracè, no necessita mirar a pals, ells prou bé ja els té situats abans
de recepcionar.Amb un ràpid cop
d'ull visualtiza una gran taca de color vermell i negre que s'aproxima cap a ell amb els
braços oberts, en actitut quasi bèlica. És aquí quan surt el raig d'esplendor
de la seva depurada tècnica. Una pasa. Una simple pasa lateral cap a la banda
oposada mentres abans ja havia deixat fer a la gravetat la resta de la feina.
Deixar caure l'oval a la gespa del sacre-sant terreny britànic i armar la cama
"menys bóna", l'esquerra, per xutar la pilota a pals i preparar la musculatura
per l'impacte sobtat que rebrà en menys d'un segon.
Col·lisionen ambós apertures i cauen abraçats a
terra.
Realment és aquí quan comença la seqüència que romandra en
les nostres retines. Tots dos estirats sobre la gespa de Twickers mirant el vol de l'erràtic element oval dirigint-se cap a l'espai comprés entre
els dos pals. Owen copsa la duressa del moment i en un gest que l'honora per la seva humiltat, deixa caure el cap abatut. I és quan aquest gest es veu ràpidament
superat per una altre encara més colpidor. Wilkinson, amb uns copets a l'esquena
del jove saracè prova de consolar-lo mentres li diu quasi a cau d'orella, que
nomès s'ha tractat de sort. De sort!
I és que hi han Déus que no es poden baixar dels altars sense
rebre un raig de llum cegadora que ens desvetlli l'única veritat i ens faci caure del cavall. Que per aixó son
Déus, perqué sempre estaràn per sobre de, oh! pobres de nosaltres, els simples
mortals.
